Alfred Hitchcock, quatre dècades sense suspens

LondresEl més semblant a l'Apocalipsi que Alfred Hitchcock (Leytonstone, Londres, 1899 - Bel Air, Los Angeles, 1980) va filmar mai és l'escena final d'Els ocells (1963). El pla en què apareixen, com ombres perfilades, Rod Taylor, Tippi Hedren i Jessica Tandy en el moment d'encaminar-se cap al llindar de la porta de la granja i sortir a l'exterior, quan es troben al davant dels ulls l'amenaça en forma de gavines i corbs que els ha estat assetjant mentre eren a l'interior sense cap explicació aparent, té aquests dies una lectura prou òbvia.

Una amenaça del tot inevitable per raó de les actituds humanes. Perquè la noia jove, Veronica Cartwright, germana de Rod Taylor a la ficció, amb el seu gest de voler endur-se en la fugida els dos agapornis que Tippi Hedren li ha regalat al principi de la pel·lícula, s'endú el desencadenant del drama, el desassossec i el caos. Caldrà conviure amb el risc, està dient Hitchcock a l'espectador, tot i que aquest sap, alleugerit, que quan s'encenguin els llums i abandoni la sala el món amb què es trobarà a fora no serà el que acaba de deixar a dins amb l'últim fotograma.

Aquest dimecres es compleixen 40 anys de la mort d'un dels realitzadors més importants de la història del cinema. A la biografia del geni escrita per Donald Spoto s'hi detallen els moments finals: "La nit del 28 al 29 d'abril es va cridar el metge i a primera hora del matí la família es reunia silenciosament […]. El final va arribar a les 09.17 del matí del 29 d'abril de 1980 sense suspens, sense violència". Feia quatre anys que havia estrenat Family plot, la trama (1976), i en els últims mesos tot just podia somiar a fer un altre film, The short night, que no va arribar a materialitzar.

Spoto, al seu controvertit treball, hi va escriure que els mesos previs al seu traspàs, "ocasionalment, Hitchcock intentava parlar sobre alguna cosa concreta i present, però immediatament el seu cap desvariejava". "Tornava al seu viatge interior als estudis d'Islington, o als carrers de Leytonstone, o a Sheperd's Bush o a Picadilly", tots indrets del Londres i del Gran Londres que l'havien vist néixer i després créixer com a cineasta abans que marxés amb la seva dona, Alma Reville, als Estats Units, cap on es van embarcar l'1 de març de 1939 en el Queen Mary. Tancava així el primer capítol de la seva carrera professional.

Una vulgar benzinera

Leytonstone és avui un barri del districte de Waltham Forest, a l'est de Londres, el centre del qual és a 14 quilòmetres de Trafalgar Square. Hitchcock hi va néixer quan aquell suburbi formava part administrativa del comtat d'Essex, gairebé una zona rural, llavors. La casa familiar dels Hitchcock ja no existeix. Ara, al lloc on s'havia aixecat, hi ha una benzinera. I relativament a la vora, una placa recorda el director. Una placa que conté un error clamorós, com s'aprecia a la imatge inferior. Hi diu que va morir el 24 d'abril, cinc dies abans de la data real. Potser només és la humorada final de Hitchcock.

L'error és, d'alguna manera, una involuntària però paradoxal mostra de com durant molt de temps Londres va girar l'esquena a Hitchcock. I això que el director d'Els trenta-nou graons (1935) va immortalitzar molts racons de la ciutat, tant en la primera etapa, abans de Rebecca (1940), com després, amb ocasionals rodatges com el de Frenesí (1972).

Al barri on va néixer, a l'estació del metro de la línia Central que s'atura a Leytonstone, el director hi té un altre recordatori. Un de bastant kitsch. Disset mosaics fets per alumnes d'una escola de belles arts local recorden sengles escenes de les seves pel·lícules. Els passavolants que, en els temps normals, agafaven el metro s'enduien amb ells imatges de Rebecca, Fals culpable (1956), Perseguit per la mort (1959), Marnie (1964) i tantes d'altres. Benintencionades però ni tan sols aptes per a turistes despistats.

I tot i els homenatges, durant molts anys, entre el 2003 i finals del 2014, al districte on va néixer Hitchcock (Waltham Forest) no hi havia cap cinema després que tanquès un històric local modernista, el Granada Theater, que el 1930, quan va obrir, tenia un aforament de 2.697 persones.

Entre el 2 i el 30 de maig del 1936 Hitchcock va publicar a la revista Film Weekly, aleshores una publicació molt popular al Regne Unit, un seguit de reflexions escrites en col·laboració amb John K. Newnham que va titular Els meus records a la pantalla. Van ser recopilades, amb altres escrits semblants, als dos volums de Hitchcock on Hitchcock, de Sidney Gottlieb. Ni en aquella ocasió, ni en posteriors, el director va parlar gaire de la seva relació amb la ciutat de Londres. Més aviat ho feia de les pel·lícules que hi va rodar, de problemes tècnics o de les característiques de la producció.

A banda de la benzinera (517 de High Road Leytonstone), es pot fer una ruta per a mitòmans i malalts que pot incloure una passejada pel 130 de Salmon Lane House, al barri de Limehouse (també a l'est, on els pares de Hitchcock tenien una botiga de fish & chips); el 112 de Poplar High Street (on va estudiar enginyeria i navegació); l'oratori de Brompton (on es va casar amb Alma Reville), o el 153 de Cromwell Road, a Kensington, on va viure des de 1926 fins que el 1939 se'n va anar als Estats Units. Les dues últimes, ja a l'oest i a la zona més benestant de l'urbs.

Però si busqueu escenaris reals -per exemple, l'església de L'home que sabia massa (1956), Ambrose Chapel a la pel·lícula; l'ambient del mercat central de Covent Garden de Frenesí o el Globe Pub, als anys 70 un dels populars locals que calmava els assedegats comerciants de la zona-, no els trobareu. Han desaparegut, com la casa natal, o són del tot irreconeixibles.

Per fortuna, però, els films de Hitchcock són eterns. I el seu tribut a Londres, a un Londres brut, amb el Tàmesi com a símbol de tanta decadència a principis dels 70, es pot veure en l'escena inicial de la seva penúltima pel·lícula: una majestuosa i potser també altisonant panoràmica aèria sobre el riu, el millor homenatge a una ciutat que el director també va immortalitzar en l'escena clau del Royal Albert Hall a la també esmentada L'home que sabia massa (de fet, en les dues versions).

La panoràmica referida és poc menys que l'escenificació del camí que el director va fer des de l'est suburbial fins al centre de la ciutat, al centre de l'escena, que va abandonar ara fa quatre dècades.