Alfred Hitchcock, el millor professor de cinema de la història
Mark Cousins dirigeix un documental assagístic sobre el director de 'Psicosi'
'Mi nombre es Alfred Hitchcock'
- Direcció i guió: Mark Cousins
- 120 minuts
- Regne Unit, 2022
- Documental / assaig
A l’inici de Mi nombre es Alfred Hitchcock (traducció maldestra de My name is Alfred Hitchcock; seria millor Em dic Alfred Hitchcock) se’ns indica que la pel·lícula ha estat escrita i narrada pel director en persona. Cosa estranya, tenint en compte que fa més de quaranta anys que va morir, com la seva (?) veu ens recorda al principi del film. Evidentment, es tracta d’una trampa, una llicència-mentida que juga amb els límits de l’autenticitat i versemblança que es pressuposa al gènere documental. La veu d’aquest narrador poc fiable és, en realitat, la de l’actor Alistair McGowan, que imita l’entonació flegmàtica del director de Psicosi per crear una capa de retòrica que filtra l’anàlisi formal i temàtica que realitza Mark Cousins, crític i divulgador que ha dedicat bona part de la seva trajectòria a engrescar-nos perquè mirem amb atenció i entusiasme tot allò que la història del cinema ens pot oferir.
Durant dues hores, Mi nombre es Alfred Hitchcock ens delecta mostrant-nos seqüències i fragments de tota la filmografia hitchcockiana, des de l’etapa muda fins al darrer pla del seu darrer film, La trama, i en distanciar les imatges del relat que les conté permet que ens fixem en l’inabastable ventall d’idees que desplega la seva posada en escena, ja sigui fent-nos entrar en una habitació amb la càmera, fent malabarismes amb els colors, la llum i les ombres, o transfigurant del rostre d’actors i actrius una epifania expressiva. La pel·lícula, però, presenta dos problemes: Cousins és un analista audaç, però no un creador particularment audaç, i al seu assaig audiovisual li manca mètrica i rimes per aconseguir entitat fílmica. D’altra banda, quan es manipulen algunes de les imatges més memorables que ha donat el cinema, resulta imprudent intercalar plans de collita pròpia, que cauen com taques de vulgaritat en un flux del sublim.