Palma“(...) Els seus pares, menorquins, havien marxat fa tant de temps com els pares del seu home per venir a Algèria perquè es morien de gana a Maó, que ni tan sols sabia que fos a una illa, ignorant d’altra banda el que era una illa, ja que mai n’havia vist cap”. Qui parla així, a la seva novel·la autobiogràfica El primer home, és Albert Camus (1913-1960), premi Nobel de literatura. I ho diu de la seva mare, Caterina Sintes Cardona, neta d’Esteve Sintes Cursach i Caterina Cardona Fedelich. Tota la família materna de Camus procedia dels més de 9.000 menorquins que, a partir de 1830, deixaren la seva illa per cercar un nova llar a la que aleshores començava a ser colònia francesa. El cicle de conferències de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó Tan a prop, tan enfora: l’intens lligam històric entre Menorca i Algèria recupera, des del passat octubre i fins al maig del 2020, aquests vincles entre totes dues ribes de la Mediterrània.
Eren els temps del ‘rei burgès’ Lluís Felip -que simulava cantar La Marsellesa des del balcó de palau, quan en realitat només movia els llavis- i s’avançava a la conquesta en massa de territoris africans pels europeus a final del XIX. L’ocupació d’Algèria la completà Napoleó III (“el petit Napoleó”, li deia Víctor Hugo) i es va mantenir en mans franceses durant més d’un segle, fins el 1962. En aquella mateixa època, en canvi, a Menorca (Port Maó per als britànics i per als europeus, i d’aquí que els menorquins en conjunt -i fins i tot la resta d’illencs- fossin coneguts com a ‘maonesos’) els bons negocis s’havien acabat amb el retorn a la corona espanyola en virtut del Tractat d’Amiens (1802) i, per tant, amb la fi de la seva condició de port franc.
El govern de París fa servir com a eina de colonització no tan sols emigrants francesos, sinó d’altres d’origen europeu: menorquins, però també mallorquins, eivissencs, valencians, italians i maltesos. Serien coneguts com pieds noirs (literalment, ‘peus negres’), però no per la seva manca d’higiene, sinó per les soles negres de les botes de l’exèrcit ocupant.
A Menorca hi va haver un evident efecte crida. I ho va deixar clar el vicecònsol de França a Ciutadella, Joan Olivar, en una carta amb data del 2 de febrer de 1831 dirigida al cònsol de França a les Balears: “Al momento que se supo que las armas francesas habían tomado Argel se me presentaron una porción de labradores para preguntarme si allí el gobierno francés daba establecimientos pues que ellos querían ir allí a establecerse (...) Se me viene todos los días una porción de hombres y la mayor parte casados y con hijos a ofrecerse para ir allí diciéndome que aquí se mueren de hambre, pues no comen más que un pedazo de pan de cebada y muchos días les falta este alimento”. Jaume Gomila i Josep Sastre recullen la carta a l’article L’emigració menorquina a Alger des del port de Ciutadella, a la Revista de Menorca, el 1989. “Si pudiese verificar el hacer transportar estas familias en Argel sería hacer un favor a la humanidad”, subratlla Olivar.
Fort-de-l’Eau
Joan Borràs, a Albert Camus i les Balears (Documenta Balear, 2014), calcula que entre el 1830 i el 1836 sortiren fora de Menorca 9.386 persones, de les quals el 95% anà cap a Algèria. És a dir, entre el 18% i el 20% de la població, un de cada cinc habitants. Una xifra descomunal per a les dimensions del territori. “La mitad o al menos la tercera parte de la población europea de Argel y Orán ya es menorquina y mallorquina”, assegurava en aquell moment el periòdic El Católico. Els ‘maonesos’, com ja varen ser coneguts per sempre més els menorquins a Algèria, tenien fama d’honrats i de treballadors. A mitjan segle XIX fundaren la ciutat de Fort-de-l’Eau (actual Bordj El Kiffan), que es pronuncia de manera similar a ‘Fort de Lô’ (Alaior); la celebració del seu centenari, el 1952, comptà amb una nodrida ambaixada arribada des de la seva terra d’origen i encapçalada pels batles dels municipis menorquins.
Marta Marfany, professora de la Universitat Pompeu Fabra i autora de l’estudi Els menorquins d’Algèria (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), destaca que els menorquins es varen mantenir fidels als seus costums i llengua. En català parlaven, fins i tot, els algerians d’origen no europeu. “Fort-de-l’Eau”, li explica Albert Cardona (Kouba, 1921), “era un puesto on molts, molts de moros rallaven es maonès, molts de moros. Rallaven es maonès perquè sempre feien feina amb es maonesos”.
Al llibre L’emigració menorquina a Algèria al segle XX (Documenta Balear, 2015), Marfany cita un informe de Francesc Truyol, de 1888, segons el qual a la colònia hi vivien 20.000 menorquins, entre immigrants de primera generació i els seus fills i nets. L’autora anomena la novel·la del rossellonès Jacques Bohé Glozeville, que “descriu la vida d’un poble menorquí d’Algèria”, i dos glosats “escrits per menorquins” del territori africà, que relaten dos fets tràcincs: el Glusat del mal temps que va fe lany 1911 en Mison Cerre i les Gloses qui tractan de l’assassinat que es va cumetre el dia divuit de matcchs de mil noucents nou, é nes terme de Kouba, pruvince d’Alger.
L’Algèria menorquina comença a anar-se’n en orris amb la revolta, el 1954, del Front d’Alliberament Nacional (FLN). El Govern francès va respondre amb terrorisme d’estat, en una espiral de violència que va passar per damunt de tots aquells que desitjaven una sortida pacífica al conflicte. Albert Camus va fer una crida a una treva civil, sense èxit. També va pronosticar que la victòria del FLN duria a una dictadura, com seria. Des del punt de vista de la gauche divine francesa, encapçalada per Jean Paul Sartre, la cosa estava clara: els del FLN eren els bons i els algerians d’origen europeu, els dolents. Camus els respon a Cròniques algerianes : “Els homes de la meva família, pobres i sense odi, mai explotaren ni oprimiren ningú (...) Les tres quartes parts dels francesos d’Algèria se’ls assemblen”.
A l’Algèria colonial no comparegué un Mandela capaç de reconciliar el milió d’algerians d’origen francès o duts pels francesos amb els vuit milions d’àrabs i berbers, convertits en ciutadans de segona al seu país. Amb la declaració d’independència del 1962, els maonesos varen haver de deixar la seva terra, en direcció a la França desconeguda. El Centre de Documentació dels Francesos d’Algèria, a Perpinyà, exhibeix un memorial amb 2.410 llinatges de civils desapareguts al conflicte. L’associació Amicale Aquafortaine du Souvenir, a Aix-en Provence, manté viu el record de Fort-de-l’Eau.
Engolits per l’oblit
D’aquesta manera traumàtica es trenca una relació que ja es remuntava a molt abans de la colonització d’Algèria i sovint havia estat conflictiva. Al volum La Barbaria i les Balears, publicat aquest 2019 per l’Institut d’Estudis Baleàrics i que recull les contribucions a les Jornades d’Estudis Històrics celebrades el 2012, s’hi apleguen les disputes i els vincles entre totes dues ribes, des dels fenicis fins al segle XVII. El cicle que duu a terme l’Ateneu de Maó ha arrancat, justament, amb la conferència de l’arxiver de Ciutadella Marc Pellicer sobre Els corsaris i els atacs barberescs a les costes menorquines des d’Algèria, seguit de la xerrada de Maria Lluïsa Dubon La gran emigració menorquina a Algèria i el seu impacte sobre la població illenca. Dia 22 de gener, Marta Marfany parlarà de Menorca i Algèria: lligams, tradicions i cultura ; 19 de febrer, Miquel Àngel Casasnovas es referirà a Transportistes de la Mediterrània. Auge i declivi del comerç menorquí de redistribució del blat (1740-1830), i el 18 de març, Jean-Jacques Jordi Carreras plantejarà la pregunta Hi ha una posició específica dels ‘maonesos’ cap a la Guerra d’Algèria?
Aquest cicle, que s’acompanya amb l’exposició Imatges d’Alger de documents històrics, fotografies i objectes, abordarà el 22 d’abril la Vigència menorquina en l’Algèria actual amb Martí Carbonell, el seu coordinador. Per fi, el 20 de maig, Josefina Salord, coordinadora científica del Institut Menorquí d’Estudis, recorrerà Els rastres menorquins a l’obra d’Albert Camus. L’Ateneu de Maó, amb guiatge de l’historiador Martí Carbonell, ha dut a terme tres viatges el 2019 darrere les empremtes dels menorquins a Algèria. Hi queden les seves tombes, la seva transformació d’antics aiguamolls en terres de conreu, el ‘pa maonès’ que encara elaboren a localitats costeres a i el record dels veïns més grans de la seva presència.
Per a Josefina Salord ( Albert Camus i les Balears ), El primer home de Camus representa “la novel·la èpica dels herois humils”, aquells maonesos, “que estaven cridats a ser engolits per l’oblit”. És el relat que “dona veu a la seva silent nissaga menorquina”.
A ca n’Albert Camus menjaven sobrassada
Albert Camus va néixer a Mondovi (actual Dréan) el 7 de novembre de 1913 i va morir en un estrany accident de trànsit, a França, el 4 de gener de 1960; el 2020 es complirà el 60è aniversari. La seva primera sortida d’Algèria la va fer a Mallorca i Eivissa el 1935, i hi va deixar constància al seu primer llibre, El revés i el dret. Vint anys més tard, als seus Carnets (dietaris) tria Valldemossa com un dels cinc “llocs a on he pensat que podria viure i morir”. Escriu també: “Des de l’avió, en plena nit, els llums de les Balears, com a flors dins la mar”.
La seva novel·la autobiogràfica El primer home deixa palesa la pervivència dels costums i llengua de Menorca. A ca seva, tot i que pobres, mengen sobrassada. El seu oncle Josep “no parlava més que maonès”. L’àvia, Caterina Cardona Fedelich (nascuda a Sant Lluís), li mana fer la migdiada amb ella amb aquestes estranyes paraules; “a benidor”, que per a Josefina Salord (documental Amour de vivre, de Luis Ortas) no són sinó “au, vine i dorm”.
Probablement Camus només sabia una mica de català (i de castellà) però, tot i així, i amb l’ajuda de l’exiliat Pere Pagès, va traduir per primera vegada al francès el Cant espiritual de Joan Maragall. Des de la seva militància antifranquista, denúncia el lliurament de Lluís Companys pels col·laboracionistes, elogia la vaga de tramvies a Barcelona de 1951 i col·labora amb associacions i publicacions de l’exili català. Fou molt crític amb el nacionalisme francès i revelà a la premsa les inhumanes condicions de vida dels berbers de la Cabília.
A El hombre de las dos patrias (2016), Javier Reverte recull l’oblit que sobre Camus ha caigut a Algèria, com tot allò relacionat amb els pieds noirs. Tampoc a França volen recordar el passat colonialista. No fou fins el 2006 que se li dedicà a Camus un congrés al seu país de naixement.
