Música
Cultura29/06/2024

Alice Cooper manté la flama de la mascarada rock al Poble Espanyol

El cantant de Detroit reviu èxits i 'attrezzo' terrorífic a l'Alma Festival

BarcelonaLa clau per entendre un concert d’Alice Cooper el 2024 és posar-se en la pell de qui no l’ha vist mai. I què hi va trobar divendres al Poble Espanyol, dins de l’Alma Festival? Espases, ganivets, una guillotina, necrofília (amb la nina de la cançó Cold Ethyl), crosses per fer air guitar, barrets de copa alta, camises de força, banderes dels Estats Units i una escenografia que tan aviat podia recordar una església de Salem, un jutjat temible, el pont d’un vaixell pirata o la tribuna d’una campanya electoral. Tot plegat, un gran guinyol prou adient per a un espai com el Poble Espanyol, per la seva condició de simulacre, i conduït per un dels pocs artistes de l’entorn gòtic amb sentit de la sàtira i amb consciència que l’espectacle comença i acaba a l’escenari i que els malsons no arriben mai a casa.

Assimilada la mascarada escènica, conservadora i efectiva en sentit dramatúrgic però entranyablement innocent al segle XXI, el que queda és un concert molt digne protagonitzat per un cantant de 76 anys carregat d’ofici que manté la veu a lloc, sense forçar registres impossibles, i que posa el personatge només al servei de les cançons. De fet, ben bé fins al final del concert no es va adreçar al públic, com si volgués deixar clar que cobra per cantar, no per xerrar. Potser la millor mostra del respecte amb què tracta la gent que va pagar 60, 88 o 105 euros va ser la manera com va enllaçar les onze primeres cançons sense cap pausa. El primer descans, brevíssim, va arribar amb el solo del bateria Glen Sobel, que va servir per fer un petit ajustament escenogràfic abans de Welcome to my nightmare. I un canvi de vestuari (posar-se la camisa de força abans de cantar de genolls Ballad of Dwight Fry) va permetre un altre descans durant el qual els tres guitarristes van poder lluir habilitats, sobretot Nita Strauss, que celebra 10 anys a la banda d’Alice Cooper.

Cargando
No hay anuncios

Pel que fa al repertori, la tria d’aquesta gira es manté fidel al hard rock dels discos essencials dels anys 70, els de cançons com I love the dead, No more Mr. Nice Guy, una I’m eighteen cantada amb convicció juvenil i la crida a la insurrecció escolar School’s out (empeltada amb Another brick in the wall, de Pink Floyd) amb què va tancar gairebé una hora i mitja de concert davant d’un públic que majoritàriament té més a prop el final de la vida laboral que els anys d’escola. El públic, per cert, va respondre amb entusiasme a trucs infal·libles com les característiques tornades de tres paraules repetides, com les de Billion dollar babies i Lost in America, i a hits de l’era MTV com Poison.

Va haver-hi poques incursions en els discos dels últims trenta anys, tot just Welcome to the show, de Road (2023), però la conjuntura política va fer que l’actualitat s’escolés en el concert. Va ser quan va interpretar Elected, amanida amb cartells d’“Alice Cooper for president”. Inevitablement, la imatge duia a recordar que Alice Cooper és més jove i està més en forma que Joe Biden i Donald Trump, els protagonistes de l’altra mascarada de la setmana.

Cargando
No hay anuncios