Alice Procter: "Els activistes que irrompen als museus són molt valents"

BarcelonaEmmett Till va ser un noi afroamericà nascut a Chicago que l'agost del 1955 va ser segrestat, torturat i assassinat per J.W. Milam i Roy Bryant. Al judici, l'esposa de Bryant, Carolyn, va declarar que Till l'havia xiulat, cosa que aparentment justificava l'assassinat. Els dos homes van ser declarats innocents, però més endavant van confessar el crim en una entrevista per la qual van cobrar 3.500 dòlars. El rostre d'Emmett Till va quedar tan destrossat que la mare va decidir deixar el taüt obert durant la vetlla. "Deixeu que la gent vegi el que jo he vist. Crec que tothom necessita saber el que li va passar a Emmett Till", va dir. L'impacte que rebien els assistents a la vetlla era tan fort que una de cada cinc persones havia de rebre assistència mèdica.

Des de fa alguns anys, el taüt de Till és una de les peces més destacades del Museu Nacional d'Història i Cultura Afroamericana de Washington, com recorda la historiadora de l'art australiana establerta a Nova York Alice Procter al llibre El cuadro completo. La historia colonial del arte en nuestros museos (Capitán Swing; traduït al castellà per Lucía Barahona). Dins el taüt, al lloc on reposava el cap, ara hi ha una fotografia del rostre destrossat del noi. En aquesta sala no està permès fer fotografies. Com a contrapunt dels museus tradicionals, aquest museu, que va ser creat per l'arquitecte ghanès David Adjaye, aborda la reparació històrica des de la mateixa arquitectura de l'edifici. "És un museu increïble, perquè les sales històriques són subterrànies i van avançant en la història pujant en espiral. Així que vas des de la part més fosca de les galeries, corresponent a la història de l'esclavitud a Nord-amèrica i la introducció de persones esclavitzades en les primeres colònies, i vas pujant fins a arribar a la cultura i l'art afroamericans d'ara", explica Procter. "A la sala on hi ha el taüt d'Emmett Till et trobes arrossegat dins un espai molt petit –afegeix–, perquè et sentis part del seguici fúnebre. Com que aquest museu el van fer de bell nou, van tenir molta llibertat i poden explicar una història violenta amb molts espais de dol i celebració integrats d'una manera que la majoria d'altres museus no tenen", diu l'autora.

El llibre El cuadro completo es remunta a les visites guiades extraoficials que Procter va començar a fer el 2017 per revelar algunes obres incòmodes dels grans museus londinencs, i per les quals sovint va ser criticada. Ella és contundent i recorda que "durant anys els museus han descrit milions de persones com si fossin salvatges". "Aquest tipus d'història és molt difícil de desfer –adverteix–. És molt difícil revelar, restaurar i reparar aquestes relacions. Si has tractat continents sencers i comunitats senceres d'aquesta manera, desfer-ho implica molta feina, molt temps i molts recursos. I la institució ha de tenir molta voluntat d'admetre i reconèixer el que han fet i d'acostar-se a la seva pròpia història. Això és una cosa que requereix bona voluntat institucional i el suport de consellers, ministres, governs..."

Entre les obres d'art de les quals parla Procter hi ha El secret de la grandesa d'Anglaterra, del pintor victorià Thomas Jones Barker, on un home negre s'agenolla davant la reina Victòria, que respon als seus presents amb un exemplar de la Bíblia. "Encara que aquest quadre ens parla de la imatge d'un home africà negre en un context britànic blanc, existeixen paral·lelismes i analogies entre aquest retrat i altres pinzellades d'exclusió i cosificació", diu l'autora. Procter també recorda que el metge i botànic Hans Sloane va poder forjar la col·lecció que més endavant va ser la base del Museu Britànic perquè va fer servir la fortuna de la seva esposa, la viuda adinerada de l'amo d'una plantació de sucre a Jamaica.

Els museus, llocs d'empoderament en comptes d'exposicions 'blockbuster'

Procter posa l'accent en el fet que els museus són "espais emocionals", on un visitant pot sentir "dolor" perquè el discurs li resulta agressiu, així com diferents respostes emocionals davant les obres d'art. És una visió empoderadora de la institució, allunyada de la visió més aviat mercantilista dels rànquings de públic i les exposicions blockbuster. "Passa que històricament les emocions que transmeten han estat les associades a l'orgull i l'admiració nacionalistes. Però pots entrar en un museu i no estar segur de com es representaran la teva comunitat i els teus avantpassats, ni de com et veuràs reflectit tu mateix", diu l'autora. Per això, descolonitzar un museu vol dir donar espai als vençuts. "Si entres en un espai museístic que tracta sobretot dels triomfs de l'imperi, també tens l'obligació de veure què passa al darrere", subratlla.

Per a Procter, el fet que els museus emprenguin aquest camí de transparència i honestedat respecte de la seva història i les seves col·leccions no vol dir que els "castiguin". "Tampoc vol dir que perdràs finançament ni visitants. Constantment he vist que la resposta que reben els museus que s'obren i estan disposats a treballar amb comunitats d'on provenen els objectes és realment positiva. En última instància, obren la porta a molta més gent que la que se n'allunya", diu.

A la part final del llibre, Procter aborda la feina dels artistes que, com Tania Bruguera i Andrea Fraser, fan crítica institucional, i reflexiona sobre fins a on poden arribar les seves transgressions quan, al cap i a la fi, sovint treballen per al museu. En canvi, els activistes contra el canvi climàtic que irrompen dins les sales i s'enganxen a les obres d'art o els tiren pintura estan a un altre nivell. "Són molt valents. La pràctica d'activistes que irrompen en aquests espais, es manifesten i transformen la manera com pensem que la crisi climàtica es relaciona amb les institucions de l'art, em sembla increïblement important –afirma–. Això és, alhora, una pràctica artística i una pràctica activista per pertorbar aquell espai, per fer soroll. És una manera de fer visible l'estructura de la institució".

D'ara endavant, caldrà veure com reaccionen els museus. "No sé si els museus se'ls prendran seriosament i ho aprofitaran com una oportunitat per reflexionar sobre amb qui col·laboren i qui els patrocina, o si simplement es posaran més estrictes amb la gent que porta bosses dins les sales. Pot anar de qualsevol manera, però tinc l'esperança que el que estem veient és en realitat una generació d'activistes i professionals que entenen que part de la seva responsabilitat és fer visible la institució", conclou Procter.