Els àliens tornen a fer por

Després de sis entregues –inclosos els dos crossovers amb Depredador–, la franquícia Alien va arribar a un preocupant punt d’estancament que Ridley Scott va superar el 2012 amb el gir cap a la ciència-ficció de la notable Prometheus, inici d’una trilogia de preqüeles que de moment ha quedat en díptic arran del relatiu fracàs d’Alien: Covenant (2017), fet que deixa penjada la història de l’androide David (Michael Fassbender) i els seus embrions d'àlien. Amb la compra de Fox per part de Disney, sembla que la prioritat no era tancar relats sinó munyir amb més eficàcia la propietat intel·lectual seguint el model Star Wars: retorn a les essències, renovació de cares i un desig indissimulat de complaure els fans.

Però quina és l’essència d’una saga que, com el xenoform que la protagonitza, muta i es transforma en cada entrega? Del terror claustrofòbic d’Alien (1979) a l’acció frenètica d’Aliens (1986), l’exercici de tensió d’Alien 3 (1992) o el toc murri i esperpèntic d’Alien: Resurrecció (1997). La solució d’Alien: Romulus és recuperar l'horror visceral i realista de la primera entrega i potenciar l’ADN bàsic de la saga: protagonisme d’una final girl dura de pelar (Cailee Spaeny, la fotògrafa inexperta de Civil war), desconfiança cap a la figura d’un humanoide sintètic i escabetxina progressiva del repartiment.

El fitxatge clau és Fede Álvarez, el director uruguaià encarregat d’actualitzar la saga Possessió infernal. De fet, Alien: Romulus té molt a veure amb la pel·lícula d’Álvarez No respiris (2016), en què tres adolescents entren confiats a robar a la casa d’un home cec i acaben lluitant per sobreviure. Si aquells nois volien els diners per fugir a Califòrnia, els protagonistes de la nova entrega d’Alien volen robar una nau abandonada a l’estratosfera de la seva ombrívola colònia minera per escapar a un planeta més assolellat. L'arrogància insolent amb què els protagonistes d’Alien: Romulus penetren en un escenari ple d’horrors amagats entronca amb els codis de l’slasher adolescent, territori conegut per Álvarez, que desplega la pirotècnia d’ensurts esperables i un monster show que es mou entre el cànon de la saga i les transgressions estimulants –un adveniment de l’àlien en forma de part– o passades de rosca –un híbrid d’àlien i humà com a versió millorada de la nostra espècie.

Cal reconèixer al film un nervi i una frescor absent en les últimes entregues, més centrades en el desenvolupament de l’univers Alien que en la creació de seqüències sòlides de terror. En alguns moments, ras i curt, Alien: Romulus fa molta por. Però té un repartiment insípid i cau massa sovint en la temptació de recrear escenes i frases icòniques d’entregues anteriors, un catàleg d’autohomenatges i fan service que arriba al paroxisme en l’últim tram. Incapaç de construir una nova mitologia, l'últim Alien es conforma a imaginar una nova aventura plena de referències i picades d’ullet que denoten una reverència excessiva a l’imaginari de la saga.