Aliments poètics
La poesia és, per si mateixa, un aliment sensual i espiritual, bona teca intel·lectual. La poesia parla de tot, ho és tot. Aquí n’hem volgut fer un tast culinari. Hem deixat de banda poemes gastronòmics infantils prou divulgats de Miquel Martí i Pol o de Joana Raspall per parar taula amb versos gustosos i no tan coneguts de Vicent Andrés Estellés, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres, i un final familiar de Joan Salvat-Papasseit. Bona lectura i bon profit!
‘Nadal’, de Joan Salvat-Papasseit
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
‘El vi’, de Vicent Andrés Estellés
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l’hora de menjar.
S’oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa.
I un got de vi, solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l’aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l’afany o la ràbia.
El vi de l’esperança, el vi dels sacrificis,
l’esperança rompuda, plantar cara a la vida.
‘Festa al rebost’, d’Apel·les Mestres
Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l’All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat
de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s’hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L’Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d’Ous
també és de la festa,
també en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l’All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l’orquestra.
L’orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.
‘Al bacallà. Oda clàssica’, de Santiago Rusiñol
Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!
En el pòrtic mateix de la Quaresma
et saluda un gourmet i un humanista
que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.
Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries
de totes les victòries!
No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna
tall comparable, en exquisida essència,
a un morro ben molsut en una llauna
amb aquell suquet ros picat d’ardència
o a una penca bullida
amb all i julivert ben amanida.
Jo t’endreço el perfum de mes estrofes
perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;
que amb coliflor, amb patates amb mongetes,
amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,
amb tot cases tan bé i tens tal substància
que no pot mesurar-se ta importància.
Tu ets excel·lent de totes les maneres:
esqueixat, i fregit, i a la cassola
i en ma taula frugal tu sol imperes
amb l’esplendent aureola
dels plats millors de les millors cuineres.
Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,
corprès d’admiració em dic de vegades:
¿Què foren sense tu el clàssic romesco,
les sòbries esqueixades,
que són ànima i cos de les fontades?
Ningú, ningú diria
els mil gustos que tens, tots saborosos,
quan te veiem allà a la Boqueria
entre barrils de grogues arengades
mostrant tes llenques i tos talls carnosos,
quan en remull te posen
les nimfes del mercat arremangades…
Havent-hi bacallà i bacallaneres
no és tan trista la vida com suposen
les fames mentideres
de filòsofs il·lustres,
dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.
¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba
en les aigües d’Islàndia i Terranova,
i, pescat i salat, emprèn el viatge
cap a tots els racons del gran formatge!
Tu sustentes igual el ric que el pobre
tu ets l’amic del senyor i del manobre,
i, ara a la viscaïna
ara a tall de Provença
no hi ha menú de taula de gent fina
que no s’honori amb ta virtut immensa.
El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,
¿què són al teu costat, si bé es compara?
Un menjar presumit, vianda cara,
peixet “papa-dinero”.
El glosador, oh Bacallà, et venera,
que és part d’Humanitat, i considera:
¡que en seria de nyicris i pipioli,
si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli
que ens reconstitueix i ens assegura
la nostra miserable carnadura!
