Alliberar endorfines al teatre: l'objectiu d''Hacemos como que bailamos'

PalmaArribar al punt actual de la peça de dansa Hacemos como que bailamos de la companyia Unaiuna no ha estat fàcil. El procés ha estat llarg i fragmentat. "Vàrem fer una residència a Barcelona de tres setmanes, i una pausa; una residència a Mallorca de dues setmanes, i una pausa...", explica la coreògrafa, ballarina i cofundadora de la companyia Laura Lliteras; l'altra meitat és Marina Fullana. Aquest divendres estrenen la funció en què han treballat des de l'any 2019. Es podrà veure al Teatre del Mar divendres i dissabte a les 20.30 h i diumenge a les 19 h. Joan Fullana firma la dramatúrgia de l'espectacle, i a l'escenari hi seran Jesús Benzal, Júlia Godino, Ioar Labat, Marina Fullana i Laura Lliteras. Aquestes dues darreres ballarines s'han encarregat de la direcció. El seu objectiu és que el públic alliberi endorfines i que no es pugui aguantar les ganes de remenar el cos.

Segons explica Lliteras, Hacemos como que bailamos "és un viatge físic, sensorial, emocional i intel·lectual". El públic ho veu a partir de cinc cossos -"persones, ballarins o intèrprets"- que veuen com el seu cos, ment i emocions passen per diferents estats. I tot això es representa a través de la dansa. "El públic podrà empatitzar amb les persones de damunt l'escenari. La peça parla del ridícul, de la motivació i ganes de moure el cos, les frustracions, de l'ull extern que analitza i jutja", explica Marina Fullana. En realitat, el que cerca aquesta funció és cridar el públic a ballar: "Volem que sigui tot energia, que s'alliberin endorfines i que la gent surti del teatre pensant que el té més ganes de fer és ballar", reclama la coreògrafa.

"Fer feina de manera fragmentada ens ha permès distanciar-nos del projecte i pensar per on podíem millorar. Ara estam molt convençudes del que presentam. El projecte ha estat llarg, i durant aquests mesos hem fet tallers amb gent a qui li agrada ballar, de diferents edats i llocs del món. Això ha enriquit la idea", diu Lliteras.

Durant aquest procés creatiu va sorgir una peça de petit format, Guateque, que va permetre a la companyia tenir en compte la reacció del públic durant la funció.