Allò que el centre s'endugué

PalmaVa ser la gran plataforma d’Adolfo Suárez, per passar de darrer president del govern del sistema franquista a primer de la democràcia restaurada, i a les Balears va liderar el procés cap a l’autonomia. A les eleccions del 1977 va obtenir a les Illes la majoria absoluta i només cinc anys més tard, el 1982, va passar a ser extraparlamentària. Ho recordam quan es compleixen quaranta anys de la dissolució, el 18 de febrer del 1983, de la Unió de Centre Democràtic (UCD).

Un any abans que es constituís la UCD i quan a penes havien passat tres mesos de la mort de Franco, ja es va crear a Palma un primer grup de vocació centrista: Concurrència Democràtica Balear (Codeba), constituïda el 9 de març del 1976. Agrupava un bon grapat de professionals de prestigi, alguns dels quals estarien entre les personalitats destacades de la futura UCD: Raimundo Clar, Rafael Gil Mendoza, Miquel Àngel Llauger (pare), Enric Ramon Fajarnés, Bartomeu Sitjar, Josep Zaforteza i Antoni Roig; o en una altra formació, Aliança Popular, en el cas d’Abel Matutes. Així com altres noms coneguts, com l’economista Miquel Alenyà i l’enginyer i periodista Antoni Papell.

Un pas intermedi entre Codeba i la UCD fou el desaparegut Partit Popular –res a veure amb el PP actual. Al conjunt de l’Estat, el crearen els reformistes del franquisme José María Areilza i Pío Cabanillas (pare). Abans de confluir en la àmplia coalició centrista, els ‘populars’ d’aleshores arribaren a presentar una proposta d’Estatut d’Autonomia. Preveia que les Illes es constituïssin en “regió autònoma”, amb cooficialitat del “català, en les seves variants insulars”; que hi hagués un Parlament paritari, amb el mateix nombre de diputats de Mallorca que de la resta d’illes plegades, i un comitè executiu de sis membres.

El que en principi era una coalició de forces moderades, des de la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia, es va convertir en una plataforma al servei del president del govern de la reforma política, Adolfo Suárez, quan aquest va decidir de presentar-se a les primeres eleccions lliures des del 1936, el 15 de juny del 1977, unes eleccions que ell mateix havia convocat. Era el darrer president del govern d’acord amb el sistema franquista i volia inaugurar, també, el primer de la democràcia, per culminar la Transició.

Segons l’exministre de la UCD Santiago Rodríguez-Miranda, en declaracions a El Mundo / El Día de Baleares el 2002, “va ser molt més difícil forjar la UCD a escala local”, a les Illes, que en el conjunt de l’Estat. “Jo crec que el gran error de la Transició va ser no haver constituït un partit polític de nou encuny, en lloc de l’amalgama d’UCD, on hi havia de tot: gent que havia combatut durament contra el franquisme i franquistes redimits”, opinava Rodríguez-Miranda.

El congrés de Palma

A les Balears, varen confluir a la coalició el Partit Popular, el Partit Demòcrata, els socialdemòcrates, membres de l’Associació Democràtica de Menorca (Ademe) i liberals. D’aquests, n’existien almenys dos grups. Del Partit Liberal, la direcció de Madrid es va negar a participar-hi, però a les Illes es va desobeir aquesta decisió, si bé s’hi hagueren de sumar com a independents. Dels liberals de Joaquín Garrigues, segons reconeixia el misser Bartomeu Sitjar en una altra entrevista al mateix mitjà, ell “era dels que s’oposaven” a la fusió. “Un dia Joaquín ens va dir: ens hi hem d’integrar, i no va quedar més remei”, contava Sitjar.

La coalició es va formar pràcticament amb el temps just per concórrer als comicis del 15 de juny del 1977. Òbviament, era una incògnita el resultat d’aquelles eleccions, a les quals concorria una veritable ‘sopa de lletres’ d’opcions. UCD no va aconseguir la majoria absoluta a l’Estat, però sí a les Illes: un 50,9% dels vots emesos al Congrés. Quatre dels sis diputats que ens corresponien aleshores: Raimundo Clar, Santiago Rodríguez-Miranda, Miquel Duran i Francesc Garí, per ordre de llista; dos dels tres senadors per Mallorca, Jeroni Albertí i Ramiro Pérez-Maura, i el senador de Menorca, Guillem d’Olives. Només a les Pitiüses el senador era d’una altra força política, Abel Matutes, d’AP. A les següents eleccions generals, el 1979, UCD va obtenir encara un 49,7%, pràcticament el mateix que dos anys abans.

Amb aquesta àmplia majoria, UCD seria també la força hegemònica en el procés cap a l’Estatut, al període preautonòmic, del 1978 al 1983. Jeroni Albertí, qui encara era independent quan es va presentar als comicis del 1977, si bé s’hi va afiliar tot d’una, va ser el president de l’Assemblea de Parlamentaris i després del Consell General Interinsular (l’òrgan provisional), i del Consell de Mallorca, així com cap del centrisme a les Illes. Francesc Tutzó, també d’UCD, va accedir a la presidència del Consell de Menorca.

Si al conjunt de l’Estat les baralles entre els ‘barons’, els dirigents de les formacions que havien confluït en la UCD, varen desgastar la formació i durien a la seva destrucció, a les Illes el panorama tampoc no va ser un jardí de roses. No tots els centristes, comentava a El Mundo / El Día de Baleares el llavors conseller de Cultura preautonòmic, José Francisco Conrado de Villalonga, estaven de acord a dir-li ‘català’ a la llengua pròpia; ni que el seu ensenyament fos obligatori, com va establir el Consell General el 1979.

El 16 de gener del 1980, l’executiva estatal de la UCD va decidir que les autonomies pendents d’aprovar el seu estatut, la gran majoria, també les Balears, anirien per l’article 143 de la Constitució, la ‘via lenta’, que aleshores es considerava ‘de segona’. Allò posava en una posició incòmoda els centristes, que havien signat el 1977 un pacte autonòmic que exigia per a les Illes un autogovern ‘de primera’.

El gener del 1981 va dimitir Suárez, víctima de les baralles internes, i el febrer, UCD celebrava el seu segon congrés, justament, a l’Auditòrium de Palma. Les perspectives no podien ser pitjors: una vaga de controladors aeris, narra la periodista Nekane Domblás a Memòria viva, el va ajornar uns dies. “La tensió estava a l’ambient”, deia Jeroni Albertí. La votació per elegir el nou president del partit, Agustín Rodríguez Sahagún, es va allargar fins a les sis de la matinada. Podria ser pitjor? Oh, i tant. El dia 23 següent va tenir lloc l’intent de cop d’estat, quan es votava la candidatura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a successor de Suárez al front del govern.

Un altre punt de fricció a la UCD balear, essencial, va ser l’exigència de la resta d’illes, sobretot les Pitiüses, perquè la seva representació a la futura autonomia fos ‘paritària’, és a dir, amb el mateix nombre de representants per a Eivissa, Formentera i Menorca juntes que per a Mallorca. I la subsidiarietat, és a dir, que allò que poguessin fer els consells no ho fes el Govern. Quan aquestes dues condicions no es varen complir, es va produir una greu crisi: Enric Ramon Fajarnés, segons narren els historiadors Joan Prats i Maurici Cuesta, va deixar els seus càrrecs als consells general i pitiús i es va donar de baixa del partit. Va ser expulsat el batle de Formentera, Antoni Calafat, amb part de la direcció insular.

A Mallorca, a Jeroni Albertí li va comparèixer un sector crític, conegut com a Agermanats, en record de les revoltes del segle XVI. Aquests, segons assenyalava a El Mundo / El Día de Baleares un d’ells, Jeroni Saiz, res tenien a veure amb les ‘famílies’ ideològiques que s’integraren en la UCD. “Érem gent relativament dispar, liberals, socialdemòcrates i democratacristians. Va ser un problema de com s’entenia la democràcia interna del partit”. L’‘agermanat’ Miquel Àngel Llauger (pare) va aconseguir el 1982, ja en plena crisi dels centristes, obtenir la presidència de la UCD a Palma.

Aquell 1982, la UCD estatal queia a trossos. Els democratacristians i una part dels liberals s’acostaven a Aliança Popular. Els socialdemòcrates, al PSOE. Suárez va crear un nou partit, el Centre Democràtic i Social (CDS). A Santiago Rodríguez-Miranda l’animaren els socialdemòcrates a acompanyar-los, però li va semblar “més honest” –deia a la citada entrevista– quedar-s’hi. Va encapçalar la candidatura als comicis avançats de l’octubre per les Balears, però no en va treure acta. “Aconseguírem cinc punts més que la mitjana nacional d’UCD. Però era una batalla perduda”.

“No és possible” –comentava Rodríguez Miranda d’aquella UCD– “conviure amb companys que tenen una actitud més bel·ligerant amb tu que els de la mateixa oposició. I de vegades qui et desendollava el micròfon en ple míting era el teu propi company de partit”.

El 24 de setembre, disconforme amb la marxa del procés estatutari i conscient de la descomposició de la UCD estatal, Jeroni Albertí havia deixat les presidències de la preautonomia i del Consell de Mallorca, i el mes següent fundava un nou partit: Unió Mallorquina. El va substituir Francesc Tutzó al front del Consell General. Seva va ser la responsabilitat de conduir la culminació del procés preautonòmic fins a les eleccions del maig del 1983.

La dissolució oficial de la UCD va tenir lloc el 18 del febrer del 1983, només tres mesos després de la seva desfeta en aquelles eleccions d’octubre del 1982 que varen donar la majoria absoluta al PSOE. UCD, segons assegurava Miquel Àngel Llauger a El Mundo / El Día de Baleares, “no podia durar (…). Crec que va complir una missió, que era ajudar que es produís la Transició. Però era un conglomerat i era difícil que subsistís com a partit unit”. I així va ser.