“Aquest Lleó d’Or és una qüestió de justícia poètica”

VenèciaDijous, trenta-sis anys després del bateig internacional que va suposar l’estrena a Venècia d’ Entre tinieblas, Pedro Almodóvar va rebre el Lleó d’Or honorífic de la Mostra. És un premi que el director manxec va descriure com una qüestió de “justícia poètica”, donat que l’any 1988 les possibilitats de victòria de Mujeres al borde de un ataque de nerviós -que es va tornar a projectar ahir a la Mostra- es van veure minvades per les impressions de l’aleshores president del jurat, Gian Luigi Rondi, a qui la pel·lícula li va sembla “molt obscena”, una apreciació que no van compartir altres membres d’aquell jurat, com el llegendari director de spaghetti westerns Sergio Leone i la cineasta Lina Wertmüller, que, segons Almodóvar, li van expressar la seva admiració. Finalment, Mujeres al borde de un ataque de nerviós va endur-se el premi al millor guió.

Al matí, a la roda de premsa de presentació del Lleó d’Or honorífic, Almodóvar va repassar els seus orígens. “Quan vaig començar a fer cinema l’any 1979, el que em fascinava més era el canvi que es vivia a Espanya. No hi ha tantes pel·lícules espanyoles que parlin d’aquell canvi. En aquells temps, el meu gran nutrient va ser el carrer i la nit -va defensar Almodóvar-. M’envoltava de gent molt jove i la nit madrilenya era inacabable, divertida, com una gran universitat on em vaig formar”.

Ja a la tarda, durant l’entrega oficial del guardó, el director de Dolor y gloria va reconèixer que a Itàlia s’hi troba com a casa: “Estic immensament agraït per aquest Lleó D’Or imprevist que em situa entre un grup de cineastes del qual, sense falses modèsties, no sé si mereixo formar part, al costat de Buñuel, Antonioni, Kieslowski, Pontecorvo, Rossellini, Dreyer i un llarg etcètera”. El cineasta manxec també va dedicar un agraïment al cinema i a la música italiana, “per la constant inspiració” que han aportat a la seva vida. “La meva infància i adolescència està marcada per la música italiana i, entre tots els gèneres cinematogràfics que m’han influït, destaco en especial el neorealisme italià; crec que és l’únic estil narratiu que continua vigent, sense necessitat de posar-se al dia, com sí que passa amb tots els altres gèneres”, va dir Almodóvar.

En un discurs llegit sobre l’escenari de la Sala Grande de la Mostra, Almodóvar va apuntar que, amb el seu cinema, no ha pretès canviar el món. “No soc tan pretensiós, però sí que he intentat explicar el meu, el petit món on he viscut, i ho he fet sempre amb absoluta llibertat, independència i innocència. En el meu món les persones pateixen, però també gaudeixen sense prejudicis; són apassionades, diverses, defectuoses i generoses, amb una enorme capacitat per sobreviure, però fràgils i vulnerables, i totes elles gaudeixen d’una gran autonomia moral. Com a artífex de les seves històries, era el mínim que podia regalar-los”, va explicar.

A més, Almodóvar va aprofitar l’ocasió per expressar el seu agraïment “a tots els actors i actrius” amb qui ha treballat, “i als tècnics”: “A Espanya tenim una indústria modesta, però plena de gent amb talent. Jo he tingut la sort de treballar amb molts d’ells. Anomenaré només el meu germà Agustín, el meu productor i àngel de la guarda, però que tots es donin per anomenats, Penélope [Cruz], Marisa [Paredes], Carmen [Maura], José Luis [Alcaine] Antonio [Banderas], Alberto [Iglesias]…”