Alqhai / Vaquer

PalmaSon Marroig.- Concert de primeríssim nivell el que va oferir Fahmi Alqhai a l’arxiducal Son Marroig i que en dies successius es va repetir a la Fundació Bartomeu March i al Festival de Música de Sineu. Alqhai és un dels violistes de gamba més coneguts i reconeguts del moment. Provinent de la música heavy, un dia es va trobar amb aquest ancestral instrument i junts varen començar a viure una història d’amor que va camí de durar segles. El músic no va oferir tan sols un concert, que ja hauria estat més que increïble. A més, el va guarnir i enramellar amb un petit recorregut de l’instrument: d’on havia nascut (Aragó), de com havia estat d’important en el passat, com havia anat minvant la seva presència dins el món de la música i com s’havia produït el seu renaixement a partir dels anys seixanta del segle anterior. Tot això, amb algunes pinzellades de les característiques de l’instrument i les diferències entre els uns i els altres. No cal dir que el concert va seguir un ordre cronològic, engaltat amb la història amb la qual ens instruïa Alqhai.

La primera peça va ser Marizápalos, de Gaspar Sanz, del qual també interpretà Mariona. Corria el segle XVII i l’instrument havia arribat al Regne Unit, o no tant, on l’escocès Tobias Hume intentava que fos considerat com calia per la gran versatilitat dels sons que podien sorgir de la viola de gamba. De Hume interpretà dues peces dedicades al Capità Hume, Pavana i Galliard, i Resolució d’un soldat. Com no podia ser d’altra manera, els francesos varen fer acte de presència per la seva importància en el recorregut de l’instrument. Ells el varen portar el més amunt de la seva existència. Contà les diferents característiques musicals entre Marin Marias i Antoine Forqueray, àngel i diable, a les ordres del Rei Sol. Del primer, interpretà L’Arabesque i Les voix humaines, mentre que del segon oferí la Chacona La Plissay.

Fent una declaració de principis i com a particular aportació a l’hora d’obrir una nova porta perquè entràs una glopada d’aire fresc a les possibilitats de l’instrument, interpretà dues peces d’autors contemporanis, els quals segurament ni tan sols havien sentit a parlar de la viola de gamba. Fahmi Alqhai és l’autor de la translació d’Always with me, Always with you, de Joe Satriani, i Purple Haze, de Jimmy Hendrix. Com a bis, tornada als orígens des de Calanda, amb Canarios, de Gaspar Sanz. Segurament, si hi haguéssim insistit una mica, ens hauria obsequiat amb la seva gran versió d’El cant dels ocells, però dissortadament aquí va acabar tot, Un concert eclèctic i, per tant, variat per part d’una figura de primeríssim nivell que avui dissabte encara es pot gaudir a Sineu, en una clastra magnífica i amb una sonoritat exquisida.

Portocolom.- Cita obligada, Toni Vaquer acompanyat de l’Alabaix Big Band. Un autèntic espectacle. Veure’l dirigir és com contemplar un prestidigitador qui amb les seves mans va llançant encanteris cap als seus músics, o recollint les notes per anar minvant el so, per tot just després escampar-los de bell nou perquè tornin a sorgir amb una altra forma, amb una altra dimensió, i que tot soni diferent dins un mateix embolcall. Ell va parlar amb tot l’afecte que ho fa sempre, emprant diminutius per pa i per sal a l’hora de contar les seves sensacions, per després explicar el que sonaria a continuació. Tampoc no varen deixar de brollar paraules d’amor per als seus músics, però sobretot per a Carles Medina, a la taula de so, artífex de tot plegat. Amb el seu rigorós tarannà no va fer concessions a un públic diferent i en un lloc especial, el mollet d’en Pereió, molt a prop de casa seva, tot just davant la que fou d’un altre il·lustre Miquel Barceló, historiador, savi, peculiar...

Primer de tot presentà la seva “bigbandeta”, que eren prop de vint-i-cinc mestres, joves i de ben segur encantats pels sortilegis del nigromant. Un concert d’una hora i mitja, que ell no va aturar de descriure com a “concertet”. Va ser un concertàs, que es va iniciar amb una peça de Wayne Shorter, Golden Mean, de la qual Vaquer va explicar que tractava de la proporció àuria, com endinsar-se dins una nau espacial. Quedava clar quin era el nivell. Continuà amb una laudatòria proclama cap a Marco Mezquida, del qual interpretaren Xamana, dedicada a Ana Rossi, i on naturalment el piano va ser màxim protagonista. Com ho varen ser al llarg de la vetllada la pràctica totalitat dels músics que anaven entrant i sortint de l’entarimat. Al final de cada peça agraïa al públic l’energia que li transmetien, i al qual també anava dirigint per fer-lo aplaudir quan tocava. Per anunciar Joiosa va contar que es tractava d’una de les “cançonetes” que anava dedicant a cadascun dels músics de la banda. Aquesta era per a Maria Antònia Gili, qui va compartir virtuosisme musical amb Sergi Massana i el seu saxo alt.

Després arribaren tres peces en una, Anònim-Souvenir-Dansa del pescador, que ompliren de màgia tan idoni lloc. Continuà amb una altra de les seves composicions, Confitura de prebe coent, dedicada a Pep Garau. El concert anava cap al final i oferiren la divertida i genial Pakuska la moluska, amb la qual Vaquer va convidar el públic a fer un “ballet”. El bis, Joe Rider, i el vespre rodó, com la quadratura del cercle que resulta de trobar la perfecta simbiosi entre qualitat i diversió.