PalmaDesprés de tota una vida com a poeta, tot i que amb un parell d’incursions al món de la narrativa amb els llibres de contes Susannes o Quan els avions cauen, entre d’altres, Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) ha publicat enguany la seva primera novel·la, Cleveland (AdiA Edicions). Es tracta d’una novel·la que ha batiat així per la sonoritat del nom, ja que “no en sabia res, d’aquest lloc, només sabia que la paraula em sonava a clivella, a clivell, a ferida”. N’hi ha moltes, de ferides, a les cuirasses dels diferents personatges que es donen cita al bar Ohio, centre neuràlgic de la història, com hi ha traces evidents de la curiositat i l’entusiasme amb què Bezares entén la literatura.
Abans de res, us hem de demanar com convé presentar-vos d’ara endavant. Sou un poeta que ha debutat a la novel·la, sou un novel·lista que fins ara feia poemes o sou un escriptor, sense més afegits ni revolts?
— És una qüestió curiosa, aquesta. Personalment em consider escriptor, que és l’afirmació més senzilla per resoldre la pregunta. Ara bé, ho puc complicar… Sempre m’he sentit poeta perquè vaig començar escrivint poesia, i quan feia narrativa sentia que era la narrativa feta per qualcú que tenia ofici de poeta. Jo feia molts anys que havia descartat fer una novel·la.
Per què ho havíeu descartat?
— Per la meva manera de treballar, que és molt intermitent, i això fa que em mogui millor en la distància curta, que en aquest cas és el poema. És cert que un poema et pot dur un mes de feina, però és d’una extensió limitada. Per això, fins ara fins i tot quan feia narrativa eren també textos breus, relats curts, que era l’extensió amb què em sentia còmode.
És que, de fet, Cleveland funciona una mica com si fossin textos breus de diferents personatges que estan connectats entre ells, mal que sigui una novel·la.
— Això ja passava a altres llibres que he escrit, com Susannes, que és un llibre de narracions. M’agrada dir això i no reculls o conjunts perquè per a mi tot està relacionat: un llibre ha de tenir estructura, teixit, qualque element que uneixi els seus elements. Em va passar que quan va sortir Els voltants d’Olívia, l’anterior llibre de narracions publicat a Adia, molta gent el va interpretar com una novel·la, perquè el personatge d’Olívia apareix al llarg de les diferents històries. Em va servir per obrir un camí i veure que podia fer una passa més enllà. És cert que a Cleveland cada episodi funciona gairebé com un conte, però darrere hi ha una feina d’estructura i d’equilibri, de mesurar la presència dels personatges i coses així. Ara bé, n’hi ha que no veuen molta diferència entre aquest llibre i Olívia… (riu).
Això passa també al cinema, a pel·lícules com Magnolia, de Paul Thomas Anderson, on també hi ha aquesta sensació d’històries paral·leles i independents que, tanmateix, tenen un lligam entre elles i duen allà mateix.
— Em sorprèn aquesta referència perquè és una pel·lícula que em va impressionar molt en el seu moment i entenc per què te la pot recordar, hi ha la història aquesta del personatge que es vol suïcidar i no ho aconsegueix. Jaume Pons Alorda diu que la novel·la li va fer pensar en Cheers… (riu) I també va parlar de Paul Auster, crec recordar. En tot cas, jo em neg a parlar d’influències literàries perquè són molt caòtiques, però sí que m’han influït molt, a l’hora d’escriure, la música, el cinema i les sèries. Jo volia que els personatges fossin de la meva quinta i els nostres mites eren Superman i Star Wars, bàsicament. De fet, s’hi parla de l’actor que interpretava Anakin Skywalker, que va acabar en un centre psiquiàtric. Això ho vaig treure del diari, de fet, perquè per organitzar-me vaig decidir que cada capítol del llibre seria un dia del mes d’abril de l’any 2016. Vaig mirar quines notícies hi sortien realment cada dia i em vaig trobar amb aquesta, que és la història que els clients del bar Ohio hi haurien comentat aquell dia.
Ara que l’heu anomenat: el bar és un dels elements centrals d’aquesta novel·la, és l’espai que ajunta i connecta les vides dels protagonistes. Quins bars us han servit d’inspiració per donar forma al fictici bar Ohio?
— És un bar fet de molts bars, de tots aquells on m’he sentit bé. Et podria parlar, òbviament, de l’Aràbic de Llucmajor, de Cas Puput a Mancor o d’un lloc on vaig els dematins que es diu Isla Mayor, on em sent com a casa. Perquè aquesta és la gràcia: als bars la gent s’iguala, els desequilibris i les diferències es dilueixen, parles amb gent amb qui no parlaries mai fora d’un bar. A mi em meravellen les històries que s’expliquen en un cafè, les que conta la gent, i que poden no semblar versemblants per a aquells que no hi estan acostumats. Ara bé, el concepte de bar, de cafè, està en crisi, a la societat mallorquina, i això té a veure, entre altres coses, amb el turisme, perquè l’horari d’obertura ja el marquen les taules que ompliran en funció del mes de l’any. La fesomia de Llucmajor ha canviat de manera radical: abans a plaça hi havia cafès i bars, no restaurants, i ara és a l’inrevés. D’aquí a un mes i mig pot ser que no hi trobis un sol lloc obert on fer el cafè un capvespre qualsevol.
Ara que us heu demostrat que podeu escriure una novel·la, és possible que n’escrigueu una altra?
— A veure, no tenc el neguit de tenir-ne una l’any que ve perquè per fer-la segurament seguiria la mateixa lògica constructiva i això implica fer una estructura, personatges… I no és fàcil, almanco per a mi no ho ha estat. Ara bé, si torn a escriure narrativa probablement serà una novel·la. Però has de pensar que mentre escrivia la novel·la no he deixat de ser poeta, i ara estic amb un llibre de poemes. Abans podia tenir un grapat de projectes en marxa, però ara, si no em centr en un, no em basten les hores. O sigui que si la pregunta és si faré una altra novel·la, la resposta és que m’agradaria però no ho sé. L’experiència m’ha fet sentir bé, això sí.