Jordi Casanovas: "Als polítics aquest espectacle no els agradarà"

BarcelonaJordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) és dels pocs dramaturgs catalans que xucla la realitat més local i més recent, la passa pel sedàs de la ficció i la planta als escenaris amb l'objectiu de provocar reaccions. Ho va fer amb el judici de la Manada a Jauría (2018) i amb l'1-O a Alguns dies d'ahir (2020). Ara li ha arribat el torn a la pandèmia i la democràcia. A Immunitat, Casanovas –que just fa un mes va rebre el Premi Nacional de Cultura– situa sis personatges dins d'una sala, els planteja diferents situacions sobre la gestió de la crisi del coronavirus i els fa votar a favor o en contra. Per avançar, han de posar-se d'acord per unanimitat. L'espectacle forma part del Festival Grec i es representa a La Villarroel del 2 de juliol al 7 d'agost.

Immunitat posa contra les cordes els aspectes més controvertits de la pandèmia a través de les opinions i les votacions dels protagonistes.

— En el fons, la gestió política de la pandèmia és una excusa per fer-nos moltes preguntes al voltant de la democràcia. Què és natural dins el sistema democràtic? No posem en dubte que hi hagi representació política, però un parlamentari espanyol representa 750.000 persones. Només que volgués parlar cinc minuts amb cadascuna d’elles per saber què pensen, s’hi hauria de dedicar tota la seva vida.

Amb quin aspecte de la pandèmia és més crític?

— Hi ha tres eixos. El primer fa referència a l’autoritarisme, a les regles i els càstigs que s’han posat. El segon és el nivell de responsabilitat que s’ha demanat als ciutadans i si la mateixa població s’ha convertit en policia. I el tercer gira al voltant de la primera onada i el que clarament va ser una gestió pèssima. Encara no s’ha fet ni un acte de disculpa. Als polítics aquest espectacle no els agradarà. 

És un espectacle contra la democràcia?

— La pregunta inicial era: "És la democràcia el millor sistema per superar una crisi?". Als primers moments hi havia gent que deia que en països autoritaris com la Xina ho resolien millor, però algunes de les coses que tenen allà segurament no són desitjables. Tot i que tampoc és desitjable alguna opacitat d’aquí. A l'obra no hi ha solucions, però és la invitació a preguntar-nos sobre coses que ja donem per fetes i que semblen inamovibles.

L'espectacle arriba en un moment de forta desafecció política.

— L’objectiu de l’obra és ser un mecanisme que creï afecció política. M’agradaria que tothom recuperés la participació i féssim fora a qui està generant la desafecció, si convé. I que entenguem la política d’una altra manera, que entenguem la democràcia com un dissens, com un desacord en el qual s’han de trobar punts en comú. No hem d’anar a blancs i negres, a aquesta tendència a posar-nos ràpidament a favor o en contra d’una cosa. Les posicions monolítiques desestimen la possibilitat de pensar. M’agradaria que sortíssim tots del teatre més engrescats a buscar complexitats.

Quin paper hi juguen els radicalismes?

— L’extrema dreta no busca l’acord en cap moment. És la imposició d’un pensament. A l'escenari situo sis personatges molt intel·ligents, que fan les seves defenses amb una argumentació potent. Voldria que el públic anés basculant i no tingués clar amb qui està. A priori segurament l'espectador té la seva opinió, però m'agrada que se li obri la porta de mirar les coses d’una altra manera. Els radicalismes dramàticament no són interessants, no tenen la possibilitat de negociació teatral. No hi ha la possibilitat de pensar que aquella persona pot canviar d’opinió, està blindada.

Per què la situa en l'àmbit català?

— Pel costum de fer obres aquí. No em fa por el localisme. Hi ha coses que no s’han explicat de la gestió de la pandèmia i penso que poden ser interessants.

Després de tants espectacles sobre la societat catalana, n'ha tret alguna conclusió?

— Sempre penso que ja n’hi ha prou, de fer obres ambientades a Catalunya, però és que el teatre és molt local. Anem a un lloc específic a veure’l, coneixem els intèrprets. Al final els drames dels personatges són universals, però els detonants són locals. Hi ha certa por en tractar a la ficció temes molt propers en el temps o molt pròxims que ens hagin passat aquí. A vegades és per pudor, perquè pensem que no interessaran a ningú, i a vegades perquè ens autocensurem. Quan es va fer la consulta a Escòcia, al festival Fringe hi havia vuit obres sobre el referèndum. A favor i en contra. Aquí n’hem tingut molt poques sobre l'1-O. Precisament aquesta és la nostra feina, deixar-nos portar per la intuïció quan sentim que allò pot ser útil, interessant i impactant i provocar una reflexió que no s’ha produït abans.

L'espectacle sobre Jordi Pujol no va arribar mai a port. Per què?

— No era viable en un teatre privat, perquè la proposta era molt gran, amb 12 o 13 actors. Els dramaturgs catalans hem de ser ambiciosos i fer obres que omplin la Sala Gran del TNC. Una figura com Pujol permetia una història mítica i èpica, té aquest potencial. En comptes de recórrer a un Shakespeare maquillat per entendre l'entrellat polític del nostre país, per què no intentem fer aquesta aposta? A Anglaterra ara s’està fent una obra imaginant que d’aquí dos anys Trump torna a ser president dels EUA. És l’excusa per sacsejar el que estem vivint i mirar cap a un altre lloc.

Va rebre pressions polítiques per frenar-lo?

— Quan va començar a sortir el projecte, més d’una persona de la seva òrbita em va escriure, estaven preocupats per com sortiria el seu personatge. De cop una sèrie de persones estaven inquietes pel que es diria en una obra de teatre. Llavors em vaig adonar del poder que tenim.