Josep Maria Flotats: “Es fan massa espectacles als teatres públics; compta la quantitat i no la qualitat”

PalmaDiu Josep Maria Flotats que ell no és cap doctor en Voltaire o Rousseau ni tampoc cap catedràtic d’universitat i que, per tant, no és cap expert en aquests dos personatges que protagonitzen l’obra amb què passarà aquest diumenge pel teatre Principal de Palma. Tanmateix, el fet de dirigir la peça i interpretar un d'aquests personatges fa que s’hi acosti molt, a la categoria d’expert en la matèria, com bé demostren les seves explicacions al voltant de l’actualitat de les reflexions pronunciades sobre l’escenari, malgrat fossin enunciades fa un grapat de segles. “És d’una actualitat salvatge”, sintetitza Flotats, que acaba de complir 84 anys, “perquè parlen dels drets i de les llibertats de les persones”. 

Què representen Voltaire i Rousseau al text de Jean-François Prévand?

— Són dos conceptes, dues posicions socials, dues maneres d’entendre, per exemple, la cultura. Voltaire diu que la cultura ha d’anar abans que res, que no hi ha res més important, mentre que Rousseau respòn que sí, però que no val qualsevol definició de cultura… És un debat fantàstic i enorme. Has de pensar que moren uns 10 o 12 anys abans de la Revolució Francesa i, per tant, les seves idees són les que la impregnen: lluitar contra el despotisme, contra l’església poderosa, a favor de la llibertat de l’home, del dret a la vida i també a la cultura. 

Els fonaments de la societat actual s’hi cimenten. 

— I tant! Marx en parla, de tot això, ell recull aquella reflexió al voltant de la propietat privada que ells feren: que el primer home que va posar quatre estaques en un camp i va dir “això és meu” va ser un assassí. Voltaire és un ecologista avant-la-lettre, i quan parles d’ell et ve immediatament una paraula al cap: tolerància. I això és totalment revolucionari per a la seva època. Van ser homes que van haver de fugir del seu país i que van ser perseguits: Voltaire va ésser dues vegades a la Bastilla. I, a més de tot això, tenen aquesta agudesa, aquest enginy, aquesta gran intel·ligència.

I, tanmateix, per a molta gent són dos noms que poden semblar llunyans, inabastables. L’obra lluita una mica contra aquest prejudici, no és així?

— I tant! Tot és molt comprensible per al públic d’avui dia, es tracten temes d’una actualitat constant. Ells van defensar la separació de l’església i l’estat, una cosa impensable en aquella època, i que al nostre país no fa tant que va passar. Voltaire parla, per exemple, de feminisme, si bé Rousseau és més antiquat, és un home de fe cristiana, i en això també hi ha enfrontaments. Però no és un debat filosòfic entre dos homes i ja està, no, és molt divertit així com està plantejat. Als espectadors de Palma els puc dir que s’imaginin una final de Wimbledon entre els dos més grans pensadors de l’època! Sí, aquest en pot ser un bon resum… 

Amb tot, parlàveu d’aquestes dues concepcions de la cultura, i en els darrers temps a Palma també s’ha encès cert debat al voltant de dues possibles concepcions del teatre: una font d’oci i entreteniment o qualque cosa que vagi més enllà. En aquest sentit, vós sempre heu apostat per la segona opció. 

— Sí, és el teatre que sempre he defensat. Hi pot haver qualsevol teatre, està clar, de la mateixa manera que hi ha música popular extraordinària o cantants que fan temes perquè sonin en una discoteca. Ara bé, per mi teatre s’ha d’escriure amb 'T' majúscula. I això no vol dir que s’hi hagi d’anar encorbatat, sinó que ha de ser una finestra a la curiositat, al coneixement i a la construcció interna. M’agrada molt la definició que fan els japonesos del teatre, en diuen l’indret de l’oblit. És un lloc on pots anar a transformar-te en un receptor, aviam què em donen, però el que et donen t’ha d’alimentar, t’ha de donar oxígen. És el que passa quan llegeixes una gran novel·la, que quan acabes tens la sensació de ser més ric que abans. Doncs amb el teatre és el mateix, has de tenir la sensació que ets més humà, que estàs una mica més construït que abans. 

I això és encara habitual en el teatre actual? Després de tota una vida dedicada a les arts escèniques, en què ha canviat el panorama respecte de quan vàreu començar?

— Malauradament, hi ha una part que forma part de l’organització i de la producció, que és el temps que s’hi dedica, que s’ha esvaït. Ha desaparegut per una qüestió econòmica. Avui dia les obres es poden assajar menys temps que abans, a les privades no hi ha prou diners. 

I als públics?

— I als teatres públics, crec que és un error potser dels últims 20 anys, s’hi fan massa espectacles a l’any. No entenc per què. A Londres, els teatres públics en fan dos o tres i si triomfen passen al privat, i potser el recuperen la temporada següent. És rendibilitzar els diners invertits, el treball, l’esforç i la mateixa cultura. Aquí et diuen que no hi ha diners per muntar un espectacle perquè en fan 25 o 30 amb pocs diners i poc temps. 

Per què pensau que passa això?

— Jo crec que ve, entre d'altres, de la comunicació cultural, d’això de voler explicar que tal teatre de tal ciutat té programades tantes estrenes i tants concerts per a la temporada que ve. No és la qualitat, el que compta, és la quantitat. I aquí es fa una trampa, que és dir que dones feina a més gent si fas tantes produccions. Diuen “com que muntem 30 obres hem donat feina a 100 actors” i no, has donat dos mesos i mig de sou a 100 persones, que no és el mateix. No és la solució.