Alta costura a París: tot s'hi val si es fa amb bon gust

BarcelonaLes campanes repicaven mentre els assistents a la desfilada de Schiaparelli buscaven el seu lloc assignat. El xou havia de començar a les 10 del matí, ubicat a París, però, com ja se sap, aquestes coses mai comencen puntuals. Trenta minuts més tard de l’hora establerta, la primera model trepitjava la passarel·la i iniciava la jornada: dramatisme i contrastos, l’ADN de Schiaparelli sota la batuta del dissenyador Daniel Roseberry, anticipava una setmana plena d’art, moda, creació i glamur; un espai en què cada dissenyador interpreta i reinterpreta la costura i l’artesania a la seva manera.

Sota el paraigua de la genialitat i el savoir faire que caracteritza l’alta costura, les firmes han pronunciat els seus veredictes de cara a aquesta tardor: maximalisme, estètica dels 80 i elements tant clàssics com futuristes. ¿Els protagonistes de la jornada? Els accessoris per al cap. Seguint una línia d’inspiració campestre, cada dissenyador els ha readaptat al seu gust: mocadors grunge de Paco Rabanne, barrets d’ala a Schiaparelli i llaços romàntics a Chanel.

Maximalisme i ostentació

En un moment de saturació de tendències i de sobredosi de novetats, el maximalisme torna a instal·lar-se entre nosaltres. Ja ho anticipava Mina Le, experta en moda i cultura popular, qui apunta que, després d’una època clarament marcada pel minimalisme, tenim de tornada un estil més ostentós. “El pèndol de la moda sempre va d’un extrem a l’altre; si durant els 80 regnava el maximalisme, amb l’arribada dels 90 tornava a instal·lar-se un corrent minimalista. El mateix va passar amb els anys 2000, quan predominava l’estil carregat i exagerat, i el 2010, quan s’iniciava altra vegada un període d’austeritat estètica”. Per entendre el maximalisme que vestim avui dia, Le recupera la història de l’estil Harajuku. Aquesta regió situada al Japó era coneguda durant els 90 i principis dels anys 2000 pel seu estil eclèctic i exagerat. “Com que en aquell moment no hi havia unes tendències gaire marcades, la gent feia i desfeia com volia amb la seva indumentària: construïen i desconstruïen peces, mesclaven marques aparentment antagòniques, incorporaven peces tradicionals japoneses…”, apunta Le. La possibilitat de mesclar estils, firmes i tendències diferents és el que ràpidament va batejar-se amb el nom de maximalisme. A Occident no va trigar a arribar gràcies a revistes com Fruits o Kera, que van ser les encarregades d’exportar la cultura Harajuku.

L’autora Judy Berman parla al Time Magazine de “l’estètica del mal gust”, que actualment traspua no només a les passarel·les sinó també a tot el que conforma la cultura pop. Mina Le vincula aquest fenomen “al nihilisme, a la sobreinformació i al fet que visquem immersos online i desconnectats de comunitats físiques”. El context sociopolític i econòmic inestable en què vivim és el que ens condueix cap al maximalisme “perquè ens proveeix d’una estimulació que no trobem enlloc més”, explica Le, qui afegeix que és com si es tractés d’una via escapatòria. Malgrat les connotacions negatives i de mal gust que sempre s’associen al maximalisme, les passarel·les no s’hi resisteixen i ens fan arribar propostes ostentoses on tot s’hi val: el maximalisme ha trobat la manera d’instal·lar-s’hi sense abandonar l’elegància.

Amb elements poc convencionals com ara plantes i animals, Daniel Roseberry ha farcit la passarel·la de Schiaparelli amb flors 3D que brotaven de les solapes i ocells dissecats que ornamentaven barrets i guants. Tot té una explicació, i en aquest cas el director creatiu de la firma destaca la gran influència que van tenir les flors en la infància d’Elsa Schiaparelli: “Quan era petita, buscava un remei per tapar-se la cara perquè es considerava poc atractiva i se la va cobrir de llavors, tot desitjant que en florissin flors precioses”. Al seu torn, Giambattista Valli ha desfilat amb plomes, volants, joieria i el famós tul, tot dibuixant siluetes on les mànigues i els volants eren els protagonistes. Les flors també han tingut un paper important tant en la forma com en el concepte dels vestits, ja que molts mimetitzaven la naturalesa d’aquestes. Fins i tot Chanel, àmpliament reconegut pel seu minimalisme i estil clàssic, ha sabut dotar-se de l’impacte maximalista amb el contrast de teixits, elements metal·litzats i un tweed molt colorit. Seguint en la línia clàssica, Dior ens ha transportat a un univers campestre idíl·lic inspirat en l’arbre de la vida de l’artista ucraïnesa Olesia Trofimenko. La directora creativa de la firma, Maria Grazia Chiuri, explica com l’arbre simbolitza la tradició i el folklore que empara la casa de costura francesa. En una desfilada de formes més relaxades i colors neutrals, Dior recupera la icònica jaqueta Bar i la silueta del new look de manera més subtil.

Cotilleria i estètica dels 80

En un context socioeconòmic i polític preocupant, on l’escenari bèl·lic entre Rússia i Ucraïna i la recent prohibició de l’avortament als EUA, entre d’altres, delimita l’actualitat, la moda també hi té alguna cosa a dir. De fet, en èpoques de crisi i retrocessos en els drets fonamentals, la indumentària tendeix a adoptar siluetes més asfixiants i formes més tradicionals i, segons apunta la periodista Laird Borrelli-Persson, “existeix una clara relació entre el retorn d’elements com la cotilla o el polissó i un canvi cultural dràstic”. Aquest fenomen se sustenta sota la teoria de l’índex de Hemline, la qual suggereix que la longitud de la roba femenina puja o baixa en funció del valor de les accions de borsa. És a dir, en èpoques de prosperitat econòmica, és més probable que les dones vesteixin amb minifaldilles, mentre que en períodes de crisi retornen les faldilles i vestits més llargs.

Dissenyadors com Marc Jacobs, qui va presentar la setmana passada la seva col·lecció de prêt-à-porter per la tardor d’enguany, han recuperat el polissó combinat amb una estètica maximalista. ¿Jerseis enormes nuats a l’esquena? Sí. ¿Vestits amb volums combinats amb plataformes d’infart? També. I com a accessori, mocadors lligats sota la barbeta, dels que ha portat tota la vida la reina d’Anglaterra, Elisabeth II. Aquest estil exagerat amb alguns elements característics de la Gilded Age –època daurada americana– ha estat la tònica predominant en desfilades com la de Schiaparelli, que ha presentat models d’inspiració vuitantera amb diferents estils de cotilleria: asimètrica, amb sostenidors i combinada amb crop tops.

‘Cybercore’: l’estil futurista

El patronatge ha liderat la desfilada d’Armani Privé i Alexandre Vauthier.

Les siluetes fluides amb elements marcats com ara les muscleres o els cinturons ens transportaven ràpidament als anys 80 i la seva estètica disco. Per part seva, Balenciaga i el seu classicisme modernitzat han trencat, una vegada més, tots els esquemes. La reinterpretació de l’alta costura en mans del seu director creatiu, Demna Gvasalia, ens condueix cap a una nova tendència batejada amb el nom de cybercore on es mescla l’estil futurista amb el punk i elements d’inspiració tecnològica. Els elements clau han estat els neoprens de pell sintètica, els cascs espacials i els guants llargs fins a les espatlles. Si en un futur no gaire llunyà hem de viure a l’espai, com a mínim que puguem fer-ho a la moda i sense perdre el bon gust.