'Les altures'

Palma[...]

La primera vegada que Peggy va veure de prop Ismael Smith –o el Depravat, que en va acabar dient, perquè la seva boca i la seva ànima eren de rentat setmanal al confessionari de Saint Barnabas i no se les pensava embrutar posant-s’hi aquell nom funest–, ell pintava. Havia plantat un cavallet i una cadira menuda de tela en una finca no gaire lluny del seu carrer. Però quin interès hi devia trobar, a pintar un cobert abandonat? Havien sortit a passejar amb Daisy segona. Era un dia radiant de tardor i la presència del pintor allà, entre munts de fulles seques i sota les ombres dels roures i els avets, no podia desentonar més en l’ambient: duia un trajo de color gris fosc, camisa blanca, un corbatí i un mocador molt gros, com una mena de bufanda, que li abraçava l’esquena i el coll. Sota un barret de canotier, que a Peggy li va semblar d’allò més exòtic, li sobresortia un nas punxegut, com de bruixa.

Daisy segona va començar a grunyir només de veure’l.

—Bon dia tingui! –va fer Peggy, ni que fos per disculpar-se.

Ell, que estava mig d’esquena, es va girar, i el que abans era un nas sota un barret ara va ser eclipsat per una mirada que Peggy no va saber sostenir. A les radionovel·les que escoltava haurien dit que Ismael Smith li acabava d’adreçar un somriure pèrfid.

No li va dir res. Daisy va passar dels grunyits als lladrucs.

—Em temo que no ens coneixem –va continuar ella, que va gosar fer unes passes cap al pintor, amb molt de compte que aquest quedés fora de l’abast de la gosseta–. Soc Peggy Williams, la seva veïna del davant.

Més silenci. És que aquell home no entenia l’anglès? En senyal de respecte, i així com va poder, li va allargar la mà. A Espanya bé que devien entendre que donar la mà era un senyal de respecte, o no? Va ser aleshores que ell va deixar el pinzell damunt el llistó del cavallet, es va espolsar la mà, li va agafar la seva i, després de fer una reverència efectista, com d’un altre temps, l’hi va besar. Peggy va adonar-se que duia les ungles molt llargues i més anells que ella; daurats, com els de la mare. Va sentir l’impuls d’enretirar-li la mà.

—Smith –va dir a la fi–. Señor Ismael Smith.

—Un plaer.

—Igualment –va fer ell–. De quin signe del zodíac és, vostè? Jo càncer, per servir-la.

Peggy no sabia per on li sortia. Havia sentit a dir que els catòlics tenien costums un punt peculiars, propers a la superstició i fins i tot al que ella considerava una mena d’iconoclàstia pagana, però allò se li escapava.

—Li puc preguntar quin dia va néixer? –va insistir ell–. El dia, és clar. L’any no cal.

—I ara, tampoc seria cap problema, senyor Smith! Vaig néixer el setze de gener de mil nou-cen...

—Capricorn... –va xiuxiuejar ell, interrompent-la–. Ara ho entenc tot.

I va tornar a la tasca.

Aquell només va ser el primer dels molts dies que Peggy Williams es va trobar el maleducat d’Ismael Smith campant fora de la mansió familiar. Què volia dir, allò de preguntar per l’edat de les senyores? Pintava, normalment. Posava el cavallet i la cadira damunt la gespa del pati d’un veí, o del parc, o a qualsevol lloc d’Irvington, com més desangelat millor, i s’hi estava hores. Pintava cabanes, graners, coberts, magatzems d’eines, estructures de fusta o de metall plenes de rovell. Peggy no entenia què podien tenir d’artístic aquelles construccions que més aviat algú hauria de demolir, si volia fer un bé estètic al barri. També va sentir una certa decepció en veure que el nouvingut no feia retrats de personatges cèlebres ni bodegons amb què decorar la sala. Ismael Smith entrava als seus parcs i als seus jardins, se’ls mirava, i Peggy se’l mirava a ell: com allargava el braç amb un llapis a l’extrem, com aclucava més un ull que l’altre per encertar la proporció exacta, l’angle adient. Pintava sense bellugar-se gaire, com un posseït, amb el pinzell que li sortia d’aquells ditets pàl·lids i ossuts, amb les ungles sempre per tallar. Si algun dia s’hi acostava prou perquè fos obligat, el tornava a saludar: «Bon dia, señor!», li deia, perquè havia entès que volia que se li adrecessin així. Rarament li donava resposta. Smith amb prou feines aixecava la mirada de la làmina o el llenç. Algunes vegades, fins i tot, Peggy s’havia indignat en veure que l’artista, quan la sentia, s’encorbava una micona i es girava subtilment per no haver-li de tornar la salutació. Com si ella no el veiés. Devia pensar en els signes del zodíac, potser? Tenia el cap a les estrelles?

—Deixa’l estar, Peggy –li va dir Harry el dia que ella es va decidir a parlar-n’hi–. No veus que només es diverteix?

Però Peggy sabia que Ismael Smith no només havia vingut a Irvington a divertir-se. O dit d’una altra manera: que les diversions d’aquell artista que no coneixia ningú anaven molt més enllà de pintar cabanes un bon dia de tardor. Va dir a Harry que no es podia empassar la història d’una família que es traslladava a Irvington després de viure en un àtic immens al bell mig de l’illa de Manhattan, que no s’empassava que quatre germans visquessin junts amb la seva mare, d’esquena al veïnat, com si cap d’ells no hagués passat l’adolescència ni hagués conegut l’amor, no s’empassava un artista que mirava i que mirava, que ho observava tot i que s’ho feia seu amb el poder conqueridor dels seus ulls tocats d’estrangeria. Qui s’havia pensat que era per envair-los així, sense donar cap explicació?

—Ens mira la casa, Harry! –va exclamar.

Però quan Peggy va dir això ja feia estona que Harry tenia la mirada posada en el seu exemplar del Financial Times.

—Vist així, pardalet –li va dir ell, perquè quan volia que el deixés tranquil Harry li deia així, «pardalet»–, potser sí que tens raó.

—No m’escoltes, Harry.

—Sí, pardalet, tota la raó.

Peggy Williams va arribar a la conclusió que si volia arribar al moll de l’os de la qüestió necessitaria un còmplice, com quan tres anys enrere havien començat a córrer rumors que canviarien el pastor de Saint Barnabas per una crisi sobtada de fe o quan Loretta Jones va deixar el preciós matrimoni que l’havia lligat durant catorze anys amb el seu marit per anar-se’n amb el jardiner, un jove que tenia més múscul als braços que cervell. Davant l’adversitat, davant la indiferència de Harry, Sally Moore seria la companya perfecta en aquell afer.

—Hem de trobar la manera –li va dir Peggy en una de les seves tardes de te i binocles– de demostrar que ens està espiant.

—Però Peggy –va respondre l’altra–, vols dir que no som nosaltres, qui l’espiem a ell?

No van caldre gaires sessions de vigilància per presenciar-ne una de grossa: un capvespre de dimecres, quan començava a fosquejar, precisament a l’hora que Sally Moore solia tornar a casa per preparar les farinetes del sopar dels nets, Peggy Williams va entreveure en la distància que a casa dels Smith en passava alguna. Hi havia massa moviment. Un cotxe no identificat havia entrat pel portal de pedra. Essent dimecres, Peggy de seguida havia descartat la idea que fos cap convidat a una festa, i Sally Moore havia assentit. Quan estava a punt d’aixecar-se i marxar, però, un cotxe negre i llarg va fer acte de presència per la cantonada.

—Pel que més vulguis, Sally-investigadora-privada-Moore –va dir Peggy, assenyalant-lo amb el dit–, ni se t’acudeixi moure’t d’aquí.

No era el que s’esperaven, però s’assemblava molt al que secretament havien desitjat: era un cotxe fúnebre.[...]