Amaral: "Teníem un odi visceral a convertir-nos en 'celebrities'"

BarcelonaDolce vita (Sony, 2024) és el nou àlbum d'Amaral, el projecte musical que Eva Amaral (Saragossa, 1972) i Juan Aguirre (Sant Sebastià, 1965) comparteixen des del 1993. Atenen l'ARA en una sala de l'Hotel Barceló Sants de Barcelona, la ciutat que tornaran a visitar per actuar al Sant Jordi Club el 13 de juny, dins de la programació del Guitar BCN. Entre altres coses, parlen d'anonimat, de l'experiència familiar en la postguerra, de grups com El Último de la Fila i Fugazi, de cançons infernals i del concert de Nick Cave que els va canviar la vida. "Hi havia un desajustament dins nostre que no acabaria mai si no fèiem música", recorda Aguirre.

Com és habitual en els vostres discos, a Dolce vita també es trasllueixen influències molt diverses.

— Eva Amaral: El nostre objectiu era intentar transitar per camins que no havíem transitat. El que passa és que moltes vegades la nostra personalitat fent cançons o com a instrumentistes marca molt. Tanmateix, sí que hi ha hagut una evolució en alguns patrons rítmics i en estructures que trenquen la lògica estrofa, tornada, estrofa, tornada i passi-ho bé. La frase del Juan durant l'enregistrament del disc era: “Això no ho hem fet mai”.

Per exemple, la introducció de Libre.

— E.A.: Sí, és una de les troballes que vam fer a l'estudi, a partir de sons captats al mig de la muntanya que vam anar filtrant per construir aquesta intro misteriosa.

I a Rompehielos s'hi escola el dub a poc a poc.

— Juan Aguirre: Sempre hem estat molt fans de Lee Scratch Perry, però és la primera vegada que ho filtrem a través de les nostres melodies. El riff principal també és una estructura una mica insòlita per a nosaltres. El que passa és que com que vas seguint la lletra no te n'adones, però si l'escoltessis sense lletra, t'adonaries que hi ha un punt d'inestabilitat interessant a la seqüència harmònica. Una altra cosa que no havíem provat mai és el tipus de piano d'Ahí estàs, que té un punt gairebé d'influència EDM, entre cometes.

Una mica més ambiental o esponjós.

— J.A.: Sí. Tenim algunes obsessions que sempre s'han mantingut. Per exemple, aconseguir energia, una energia que pot venir de tots els discos clàssics que ens agraden, fins i tot més coses del punk que del rock ortodox. L'energia de grups com Fugazi, que la gent pot considerar que estan molt allunyats del que es pressuposa que som nosaltres. I lligada a aquesta creença en l'energia hi ha l'obsessió de fer-la conviure amb aquest ambient que ve per música que ens ha marcat i que no és pop. Això sí, després hi ha l'esperit supercançonaire, perquè adorem el format de cançó.

A Ahí estás canteu: "Indestructible entre Joana de Arco i Carles Marx" En qui pensàveu?

— J.A.: És una cançó d'amor i admiració.

— E.A.: En un sentit obert. Moltes vegades la canto pensant en les meves amigues.

Hi ha l'heroïna i el materialisme històric…

— E.A.: Guiant el poble [riu].

— J.A.: Sí, el que passa és que l'heroïna també té un punt fràgil i gairebé de bogeria mística. I Marx no és només el materialisme dialèctic: també té un punt d'il·luminació gairebé mística. I és molt interessant el balanç entre tots dos, perquè crec que hi ha gent als carrers de les nostres ciutats que persegueixen el dia a dia amb un punt d'il·luminació. El que passa és que no són gent coneguda, ni publicaran cap manifest, ni moriran a la foguera, afortunadament...

— E.A.: Bé, a les xarxes de vegades t'incendien.

Teniu una cançó, Podría haber sido yo, dedicada al cantautor xilè Víctor Jara, assassinat per la dictadura de Pinochet. Hi heu reflexionat sobre el poder real de les cançons o sobre el preu que es paga en posicionar-se políticament?

— E.A.: La música no canvia el món, ni les cançons són una manera de fer-ho. Una cançó pot portar-te a un estat d'ànim que faci que prenguis partit per alguna cosa, però són les persones i els seus fets en el dia a dia el que pot canviar les coses.

I hi ha cap cost, en el posicionament polític?

— J.A.: Crec que no. Fem cançons, i la gent ens percep com un grup que fa cançons i prou

— E.A.: Nosaltres som més d'estar a favor d'alguna cosa. De totes maneres, ara passa que quan prens partit per alguna cosa hi haurà una represàlia social. És dur enfrontar-se a l'allau d'opinions, que sovint són més que opinions, i això és trist.

També teniu cançons contra alguna cosa. Estic pensant en En el centro de un tornado, en què la majoria de situacions que s'expliquen són de violència. I el posicionament, evidentment, és en contra d'aquesta violència.

— E.A.: En el centro de un tornado tracta d'expressar la impotència que sents davant la crueltat humana o la crueltat de l'existència mateixa, que és l'altra cara de la dolçor de viure. Tot i ser una cançó coral, amb diferents personatges, hi ha un fragment en què explico una petita part de la història del meu pare, que és una cosa que fa temps que volia plasmar perquè pertany a una generació que va viure uns temps extremadament difícils en què l'objectiu era sobreviure. El meu pare va néixer el 1929 a Extremadura. Eren una família extremadament pobra. El besavi era quincaller a Portugal, i es va passar a Extremadura, a Càceres, perquè li va caure un llamp anant amb la quincalla per la muntanya. Eren un munt de germans, i en la postguerra passaven molta fam. Aleshores, quan el meu pare tenia 14 anys, va falsificar la identificació per entrar a l'exèrcit, que no podies anar-hi si no en tenies 16. Ho va fer per poder menjar, per treure una boca de la taula on menjaven tots els seus germans. Ell no tenia cap vocació militar en absolut. Em va explicar que amb 14 o 15 anys el van enviar a la muntanya amb un fusell i li van dir: "Aquí hi ha maquis i són el diable". Era un nen amb un fusell, i s'amagava perquè no pretenia disparar a cap maqui. Aquesta imatge sempre m'ha impactat molt; me l'imaginava com un pardalet amagat enmig de la muntanya.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música? I quin record us agradaria oblidar?

— J.A.: El millor record, per no parlar de la nostra música, és quan vam veure Nick Cave al Teatre Principal de Saragossa.

— E.A.: Sí, també és el primer que he pensat perquè va ser gloriós.

— J.A.: Va ser increïble. Havíem vist força concerts impressionants, perquè a Saragossa, de molt jovenet, recordo anar al Creation Festival, en què tocava Alan McGee amb el seu grup [Biff Bang Pow!, una gran influència per al primer grup de Juan Aguirre, Días de Vino y Rosas] i altres bandes del segell Creation. Era com una mena de simfonia gegant molt sorollosa. No entenia res, no sabia com es feia, però va ser una revelació. I després, quan ja érem una mica més grans, vam anar als voltants del Teatre Principal. No teníem ni un duro, però vam veure un senyor amb pinta d'estranger que formava part de l'equip de Nick Cave i li vam dir: “Mira, no tenim diners, però ens agradaria veure el concert”. I ens va donar dues entrades! No hi ha espai al diari per descriure el que vam sentir en aquell concert. És un dels records amb l'impacte més bèstia que tinc.

Quin any era?

— E.A.: Devia ser 1994.

— J.A.: L'època del disc Let love in. Va començar el concert amb Do you love me? Només havíem sentit alguna cançó a Ràdio 3 i, així i tot, sabíem que era el lloc on havíem de ser, però no podíem pagar les entrades perquè era una època molt precària de les nostres vides.

— E.A.: Crec que molta gent va anar així al concert i van acabar sent devots de Nick Cave.

— J.A.: Tots dos vam sortir del concert amb la sensació que hi havia un desajustament dins nostre que no acabaria mai si no fèiem música.

I el record que voldríeu oblidar?

— E.A.: Un moment complicat va ser quan el Juan va tenir una lesió a la mà. Veníem d'una època molt intensa de concerts i suposo que l'estrès va fer que tingués una tendinitis molt forta.

— J.A.: Això ja era als anys 2000, quan de cop vam perdre l'anonimat amb un disc que ens va canviar la vida a tots els nivells. Vam passar de tocar en sales a fer-ho en escenaris gegants. Tocava la guitarra fent tanta força amb els dits que al final em vaig trencar. Al cap de cinc o sis mesos vam poder tornar a l'estudi i enregistrar el disc Pájaros en la cabeza.

A la cançó Hasta que la música se acabe parleu de "cançons infernals que s'han quedat als vostres cors". Com ara quines?

— J.A.: Do you love me? és una cançó de l'infern. Hi ha el so de les campanes tubulars, la percussió salvatge, el so del baix nu sense guitarres. De sobte hi entra la guitarra, fa un acord i es queda trenta-dos compassos sense sonar. Els cors que hi entren, la percussió tribal...

— E.A.: El disc Psychocandy, de The Jesus and Mary Chain, també.

— J.A.: També hi ha cançons infernals de la tradició més melòdica italiana, que són superemocionants. I el pont de Space oddity de David Bowie és absolutament infernal, perquè és una cosa molt complexa i alhora molt bella. Crec que el va fer Rick Wakeman.

— E.A.: De totes maneres, quan vaig escriure aquest vers de les cançons infernals pensava en les cançons que sonen de vegades als bars i que balles encara que no t'agradin.

Abans parlàveu de què va suposar perdre l'anonimat d'una manera tan brutal. No sé si amb els anys, i atès que les noves generacions estan per altres coses, esteu recuperant una mica l'anonimat?

— E.A.: Doncs en part sí i en part no. Hi ha tota una generació que escoltava la nostra música al cotxe perquè els hi posaven els pares. I és curiosíssim veure aquest feedback que ens arriba dels “nens del cotxe”, com els dic jo. A veure, sempre hem viscut molt tranquils. És a dir, vam perdre l'anonimat, però en realitat no hem deixat mai de fer tot el que volíem fer. La nostra vida ha continuat sent la que era, o ens hem convençut d'això.

— J.A.: Teníem un odi visceral a convertir-nos en celebrities, i sempre vam voler que la música ens precedís. Vist des de la distància, crec que Manolo García i Quimi Portet van ser un model per a nosaltres. Amb El Último de la Fila van construir una manera de tenir cançons impressionants que volaven molt més lluny que ells. Ells i R.E.M. eren els nostres referents.