'Amèrica': l’herència del racisme a la burgesia catalana

Dilluns passat el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, va demanar perdó pels 250 anys d’esclavitud infringida als natius de les seves colònies. Entre nosaltres no hem arribat tan lluny, però el març del 2018 l'Ajuntament de Barcelona retirava l’estàtua del durant anys prohom Antonio López, que, segons els historiadors, va fer bona part de la seva fortuna amb el tràfic d’esclaus. No sols la d’ell, sinó que la prosperitat d’una part de la burgesia catalana té els orígens en el tràfic d’esclaus i la seva explotació a les finques i ingenios cubans (les finques sucreres de l'illa) durant el segle XIX.

El dramaturg Sergi Pompermayer porta el tema a escena amb Amèrica, un drama amb un punt de partida força semblant a la cèlebre i antiracista pel·lícula Endevina qui ve a sopar, dirigida per Stanley Kramer el 1967. Si a la pel·lícula la noia porta a sopar a casa dels pares el nòvio negre, a Amèrica és el fill que viu i estudia a Londres qui porta a la gran casa familiar la nòvia afrodescendent.

Fins aquí la coincidència... perquè estem al 2021 i el racisme, esclar, si és que hi és, corre per sota. Es dissimula. I perquè la família catalana està molt lluny de la nord-americana. Pompermayer dibuixa un entorn familiar tòxic amb una mare frívola, borratxa; un pare cínic, infidel i manipulador; un fill força ingenu i encara molt adolescent, i una àvia impossibilitada que a la fi serà el detonant del conflicte i la qui establirà la relació entre passat i present amb un contundent efecte. Un conflicte desigual perquè que la figura del pare està contrastada i ben desenvolupada, mentre que la de la noia és força esquemàtica, sense eines ni discurs per confrontar-se més enllà de l’emotivitat. Ell és un dolent d’aquests que surten a les sèries on l’autor acostuma a col·laborar. Dolent, dolent. I ella és la bona noia. La víctima immaculada.

La posada en escena porta el segell de Julio Manrique. Un segell que potencia els efectes dramàtics amb imatge i so i que excel·leix en la direcció d’uns intèrprets entre els quals destaca Mireia Aixalà fent de mare. Seus són els millors moments d’una funció que manté la tensió dramàtica, però a la qual li aniria d’allò més bé prescindir de les últimes escenes després de la conversa entre l’àvia (impecable Carme Fortuny) i el net.