"Catalunya, com a nació europea, ha sigut explotadora"

BarcelonaLa descoberta de l'origen del temple expiatori del Tibidabo va deixar descol·locat el dramaturg Sergi Pompermayer. Resulta que un amic seu és descendent de Dorotea de Chopitea, filla d'un empresari basco-xilè esclavista i casada amb el fill d'un altre esclavista catalano-xilè. Ella va ser la principal mecenes i promotora del temple que havia "d'expiar la culpa de Barcelona amb el tràfic d’esclaus", apunta Pompermayer, tot i que d'aquesta història no n'hi hagi pràcticament ni rastre als llibres d'història. "Com pot ser que no siguem conscients que Barcelona va ser una metròpoli esclavista, la més important d'Espanya amb Cadis? Com pot ser que anem de nació oprimida quan nosaltres també hem oprimit?", es va plantejar. El resultat d'aquelles preguntes és aquesta obra: Amèrica, una producció de Focus que dirigirà Julio Manrique a La Villarroel des del 6 de desembre fins al 26 de febrer.

L'obra furga en el passat negrer de la burgesia catalana, i ho fa amb noms i cognoms. "Catalunya, com a nació europea, ha sigut explotadora", diu Pompermayer. "És una obra que passa comptes i torna la dignitat a les persones, però sense fer un pamflet ni acusar ningú –rebaixa Manrique–, perquè nosaltres no estem per sobre de ningú. No és un projectil que llancem contra algú en particular, sinó contra un passat colonial i esclavista que va provocar un dolor flagrant; tant, que fins i tot costa d'assumir". Pompermayer volia trencar la imatge "idíl·lica i falsa" de la història: "Una nació que vol ser sana i millor ha de ser capaç de mirar el seu propi passat, les cagades terrorífiques que va fer, per acceptar-les i demanar perdó. Hem d'aprendre a conviure amb un passat dolorós".

Amèrica narra la història de dues dones negres en dos temps. Una és l'Amèrica, una esclava que va salpar des de Cuba cap a Barcelona a la bodega d'un vaixell i que va acabar tancada a la torre d'un potentat català. I l'altra dona és la Kayla, una jove que surt amb el fill d'un burgès adinerat i que coneix els seus sogres en el 20è aniversari del noi. La trama del segle XIX està escrita a partir de testimonis documentals sobre el tracte indigne que rebien els esclaus. La part contemporània està basada en la filla del dramaturg, que és d'origen etíop, i en el microracisme que pateix avui a Barcelona. "És una història d'avui, de l'alta burgesia catalana, d'una família de l'1%, que és d'on ve el poder econòmic i polític –aclareix l'autor–, però a través d'ells ens expliquem a nosaltres".

Un text explícit i despullat

Els pares de la història els interpreten dos actors habituals de Manrique, Joan Carreras i Mireia Aixalà. I les dues dones negres les interpreta una sola actriu, Tamara Ndong, que va haver de superar un càsting a la recerca d'actrius joves negres. Ndong diu que s'hi va despullar "físicament i emocionalment". I a més de la seva actuació, el que li va donar el paper va ser aquesta frase: "Tinc ganes de fer l'obra, però sobretot tinc moltes ganes que es faci. L'important d'aquesta història és que s'expliqui", va dir. Per a Pompermayer, aquest era el sentit de l'obra, que forma part d'una trilogia americana sobre "històries que desconeixem, que no s’han explicat per vergonya nacional". Marc Bosch i Aida Llop completen el repartiment i també van ser escollits per càsting.

Manrique ha optat per una posada en escena sense artificis, amb pocs canvis de vestuari, pocs elements escènics, però amb vídeo. "És una aposta molt directa, que mostra situacions explícites. El públic viurà moments d’incomoditat, però és que és un passat vergonyós i que no és agradable de veure –diu Ndong–. Posar-me a la pell d’aquest personatge no és agradable, em fa ràbia i impotència, em sorgeixen preguntes i me n’he hagut de distanciar una mica perquè, si no, m’era molt difícil". La companyia vol que aquest passat oblidat, però que alhora és present en carrers i estàtues, faci ressorgir el debat dels símbols, plantegi preguntes als més joves i torni la dignitat a aquelles persones.