Historiador i mestre de tants i tants historiadors

BarcelonaFa molts anys, vaig rebre una sol·licitud insòlita per part d’una editorial amb la qual jo treballava: revisar els capítols inicials d’un text divulgatiu d’història, perquè l’autor, historiador, volia assegurar-se que els aspectes geològics, paleontològics, antropològics, evolutius, d’aquells capítols fossin correctes, en no ser aquests camps els de la seva expertesa. Vaig acceptar, i no vaig tenir cap feina especial, a part de llegir aquell bon resum d’Introducció a l’estudi de la història (1997): el text era correctíssim i no va caldre fer-hi cap esmena. L’historiador era Josep Fontana, que es documentava exhaustivament tant per a les seves obres acadèmiques d’història com per als treballs més divulgatius.

Sovint, tant a mi com a altres presidents de l’Institut d’Estudis Catalans se’ns ha preguntat: com és que tal o tal professional excel·lent de les ciències o de les humanitats no és membre de l’Institut? La resposta oficial sol ser que les seccions de l’Institut tenen un nombre tancat de membres, i que no tots els bons professionals hi caben, oimés que a Catalunya i als Països Catalans en general el nombre de bons investigadors en tots els camps de les ciències i les humanitats ha crescut molt els darrers anys. Aquesta resposta oficial és certa, però hi ha també una resposta oficiosa: pot ser que, per raons que tenen més a veure amb algun dels pecats capitals que amb la valoració de l’excel·lència professional, el nom de tal o tal candidat no hagi estat proposat mai, o ho hagi estat i, per fas o per nefas, no hagi estat considerat per la secció o pel ple de l’Institut. Aquest fou el cas, fa gairebé quatre dècades, de Josep Fontana, historiador que, a la rellevància de la seva recerca històrica, unia dues connotacions que, a ulls de segons qui, emmascaraven els seus mèrits: era comunista i nacionalista català.

He tingut ocasió de compartir manta vegada amb Fontana algun consell acadèmic, alguna taula rodona, algun plató televisiu; sempre m’ha impressionat la seva saviesa en el seu camp, el de la història, i en el de molts altres que hom pensaria que no li pertoquen. Em va admirar, llec com soc en la ciència històrica, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), fins al punt que la vaig proposar al Premio Nacional de literatura, modalitat assaig, sense èxit (les connotacions!).

Sempre que se li ha demanat, Fontana ha col·laborat en congressos, jornades i publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans o de les seves filials, i la seva participació ha estat modèlica i important. M’hauria agradat comptar-lo entre els nostres membres. Descansi en pau el mestre de tants i tants historiadors.