El pla B d'Els Amics de les Arts al Camp Nou
El trio desplega el format acústic d''Els dies més dolços' al Cruïlla XXS
Els Amics de les Arts
Camp Nou. Cruïlla XXS. 31 de juliol del 2020
La primavera havia de ser important per a Els Amics de les Arts. Ho tenien tot a punt per engegar la gira de presentació d’El senyal que esperaves, un àlbum amb novetats electròniques. Tot se’n va anar en orris. La publicació del disc va ajornar-se al setembre i el trio es va adaptar a la realitat pandèmica fent versions confinades de temes propis, i no precisament els més animats. Aquell repertori, aplegat sota l’epígraf d’Els dies més dolços, és el que alimenta els concerts d’aquest estiu, com els que van fer al Festival Ítaca, al Grec i divendres al Camp Nou dins del Cruïlla XXS, amb els tres músics sols (sense bateria ni baix), l’acompanyament puntual de la violoncel·lista Maria de Palol, la participació de la ballarina Idu Massa en algunes peces i una posada en escena inexistent de tan austera.
Ells mateixos entenen que no es pot confiar un directe només al tarannà acústic, el mig temps i les balades, i, sense renunciar al concepte despullat creat durant el confinament, busquen la complicitat del públic lligant les cançons amb humor blanc. Que la dinàmica seria aquesta, la combinació del to intimista i la broma, va quedar clar tan bon punt els tres músics van aparèixer al camp escalfant per la banda com els futbolistes cridats a entrar al partit. Per no perdre la coherència van acabar el concert amb 4-3-3. L’entorn blaugrana sempre treu el cap en aquestes actuacions del Cruïlla i, durant l’actuació, i tret d’algun espectador perico, la majoria del públic assegut al gol sud, a la covid manera, va entonar càntics que només sonen els dies de partit amb gent a la grada, inclòs el de "Bartomeu dimissió!". "Esperem que avui sí que gaudim de l’espectacle", van dir els Amics en una concessió a la ironia contra el joc exhibit aquesta temporada per Messi i companyia.
Musicalment, l’avantatge del format és que Dani Alegret pot lluir més en balades pianístiques, com Tots els homes d’Escòcia, i que el violoncel aporta matisos interessants a Ciència-ficció i Louisiana o els camps de cotó. També permet la creació d’un ambient més íntim que fa que el públic pugui parar més atenció als anhels de L’arquitecte, a la nostàlgia de Per mars i muntanyes i al melodrama conjugal de Reykjavík i Et vaig dir, una de les dues cançons noves que van tocar. Tanmateix, com que tampoc cal passar-se el dia llepant-se les ferides de l’ànima, en el tram final del concert Els Amics de les Arts regalen alguns hits, com L’home que treballa fent de gos –encara avui una de les seves millors cançons, amb aquell equilibri entre el sexe animal, la remor de la mainada i la tristesa de l’amant furtiu– i la inevitable Jean Luc, totes dues cantades per un públic que va decidir seguir el final del concert dret. "Tenim el millor públic del món. Això que ens ha tocat viure és un regal i és gràcies a vosaltres", va dir Joan Enric Barceló. Mai com en els concerts d’aquests temps de pandèmia s’havien sentit agraïments tan sincers.
