Els Amics de les Arts: "No abandonar és la manera d'acabar guanyant"

BarcelonaSense pausa. Un any després del disc Allà on volia (2023), Els Amics de les Arts publiquen Les paraules que triem no dir (Pistatxo Records, 2024), un àlbum que presentaran en una gira que comença el 12 d'abril al Festival Strenes de Girona. Els tres membres del grup, Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué, parlen a la Casa Seat sobre com és la vida gairebé vint anys després de la creació d'Els Amics de les Arts, sobre reptes i, esclar, sobre un disc que inclou "la tornada més senzilla" que ha fet mai el grup: "I quan es faci tard / vull dormir al teu costat".

Fa un any vau publicar Allà on volia. Quantes de les set cançons del disc nou venen d’aquella època?

— Joan Enric Barceló: Embrionàriament totes, perquè el 2022 vam entrar a l'estudi amb unes quinze o setze idees i a Allà on volia hi vam posar les vuit que, diguéssim, respiraven el mateix. Vam pensar que treure un disc de quinze cançons el 2023 potser era bastant absurd. I ara venen les paraules que vam triar no dir en el seu moment. Curiosament, quan les hem mirat amb profunditat, hem vist que són cançons al voltant del concepte de silenci o de callar. La paraula omissió és present a tot el disc.

Parleu del silenci, però també hi ha el divorci, la separació...

— Ferran Piqué: Sí, a Tothom es separa, el single que vam treure al setembre amb aquesta idea que al setembre els advocats fan l’agost. És una frase que sentim sovint, que tothom es separa, i el Joan Enric va proposar fer una cançó d'amor en clau d'humor a través d'un que està separat i li diu a un altre: "Va, que tothom es separa, separa’t tu ja, sisplau!"

Quan vau anunciar la sortida de la cançó vau jugar a l’equívoc en un moment en què altres grups plegaven o se separaven.

— J.E.B. No ens ha agradat mai la cosa més sensacionalista, però donava molt de joc per posar un cartell de color negre i escriure: "Tothom es separa". És una cançó que parla d'això.

¿I us va sorprendre la reacció de la gent?

— J.E.B. Sí, sí. Van arribar molts missatges que deien "Ara no podeu fer-ho!"... En moments així t'adones que formes part de la vida de molta gent.

¿La frase que defineix Els Amics de les Arts del 2024 és "Guanyar és no abandonar"? És un vers de la cançó Sort que sou aquí.

— J.E.B. Segurament. A més, quan fa vint anys que comparteixes el mateix projecte, hi ha moments que costa trobar punts en comú. Perquè una cançó entri en un disc ens ha d'agradar a tots tres. Sí que és veritat que al principi tot és molt festiu, i també estàs de moda, però, com diu la cançó Ja no ens passa, la vida era el que venia just després. I la carrera musical també. I en català ja no t'ho explico. Intentar teixir una carrera musical en català, que s'aguanti, que pugui seguir venent tiquets després de vint anys, és complicat. Llavors, segurament sí, no abandonar és la manera d'acabar guanyant.

Guillem Gisbert explica que quan comences una carrera i arrossegues gent molt jove, la demografia a Catalunya et dona per viure bé, si tens èxit. Però a mesura que et vas fent gran i ja no arrossegues gent jove, cada cop costa més que la demografia jugui a favor teu. ¿Vosaltres en quina situació esteu?

— Dani Alegret: Tenim la gran fortuna que entre el públic que ve als nostres concerts hi trobes gent de la nostra edat, que seria el més habitual, gent que ha crescut amb nosaltres i fa el viatge amb nosaltres, però també gent més jove. Per exemple, vam fer un concert doble de Nadal a La Paloma, i estava ple de públic jove. Segurament molts són fills de gent que ens escoltava, perquè l'altre dia vaig anar a comprar pa i el noi em va dir: "Escolta, tu ets dels Amics de les Arts?" Era un noi de 20 anys, i jo m'esperava que em demanés una foto, però em va dir: "És que la meva mare és superfan vostra. Que ens podem fer una foto?" Bé, crec que haver aconseguit que les nostres cançons s'hagin transmès de pares de fills em sembla superbonic, i em sento superafortunat que hàgim aconseguit això, és molt bèstia.

Sidonie, en l'últim disc, tenen una cançó que explica precisament això. Van a un bar i demanen una cervesa, i la cambrera els reconeix, perquè és el grup favorit de la seva mare.

— J.E.B. L'exemple contrari. L'altre dia tocàvem a Granollers i hi havia una senyora octogenària cantant Louisiana o els camps de cotó, que a nosaltres quan la cantem ja no ens afecta com el primer dia que la vam tocar. Tu la cantes i ja està, qui ha de sentir coses és l'altra gent. Doncs aquell dia jo no podia cantar. Veia aquella dona cantant aquella cançó i pensava: "Una persona que em dobla l'edat cantant aquesta cançó, i ben contenta. Quina sort que tinc".

¿Us ha passat pel cap fer un Palau Sant Jordi com el Joan Dausà?

— D.A. Saps què passa? L’estiu del 2025 volem celebrar els nostres 20 anys, però encara no tenim clar el que farem. És veritat que és meravellós que cantant en català es pugui omplir el Sant Jordi, però potser ens toca fer alguna cosa més original. ¿I si intentem no fer només Barcelona? A veure si podem fer alguna cosa que englobi tot el conjunt de seguidors, que són de molts llocs. Però encara no ho tenim clar. Ens hauries de fer aquesta pregunta d'aquí un mes.

Una de les peculiaritats de les set cançons noves és que n’hi ha quatre de produïdes per Manu Guix i Roger Rodés, i les altres tres pel Tony Doogan, el productor dels últims discos. ¿De qui esteu més a prop avui?

— J.E.B. Som als dos llocs.

— F.P. Crec que sempre hi hem estat, als dos llocs. Són dues maneres d'entendre la música i de treballar o d'acompanyar les cançons. En Tony Doogan ho fa d'una manera molt més analògica i tradicional, valorant la veritat del moment de la gravació, de les preses de piano o de guitarra que hem fet. Diu: "No és perfecte, però m'ha arribat". O quan cantem, que ell no entén les lletres. Tot i tenir-les traduïdes, no les llegeix mai, no sap què cony estem dient, però diu: "Ara m'ha arribat. Aquí hi ha alguna cosa. Aquesta és la bona". I això ens agrada molt, perquè hi ha cançons a les quals això els va molt bé, com Aquests dinars o Els desperfectes, que és una cançó molt de banda, molt...

— D.E. Molt rock’n’roll.

— F.P. I en Roger Rodés i en Manu Guix fan un altre acompanyament a les cançons. És molt més ràpid i contundent, tot és molt més impactant i immediat.

A Els desperfectes us feu creus de com ha canviat la nit.

— F.P. Ha canviat el món.

— J.E.B. Jo penso en les coses segons si són d'abans o de després de la pandèmia.

— F.P. És una marca temporal a la memòria històrica de tothom. Han canviat poc els valors de la gent per al que haurien d'haver canviat, segurament, però hi ha molta més precarietat i moltes coses que són molt fumudes.

— J.E.B. I com a grup també han canviat coses.

— F.P. Des de la pandèmia la manera d'entendre la creació és totalment diferent. A partir de llavors, no deixem de crear cançons. No fem allò de gira, pausa, ens ensenyem les idees i treballem. Ara és gira, disc i gira, i tota l’estona estem creant i creant. Si no, no hauria sortit el musical, perquè Pares normals va sortir arran de no parar.

Dieu que continueu narrant el vostre pas per la vida, però, en realitat, mireu el pas per la vida de l'altra gent.

— F.P. Hi ha una mica de tot. Suposo que amb les nostres vides no faríem prou per fer aquestes cançons.

— J.E.B. No ens passen tantes coses.

— F.P. Per sort i per desgràcia.

¿A quina edat us deixen de passar coses que es puguin explicar amb cançons?

— J.E.B. Com era allò que deies...

— F.P. "Hi ha un moment que el teu futur ja s'assembla molt al teu present". No passa res extraordinari. I ja estem en aquest moment. Fa uns anys que ja no pots esperar grans canvis en el futur.

— J.E.B. Hi ha dues coses bastant interessants. Una és mirar el teu voltant i intentar retratar cada cop coses més petites, coses que creus que només són teves però que llavors exposes i la gent s'hi sent identificada. O podem mirar una mica enrere i narrar coses que fins ara no havíem explicat.

— D.A. Sí, i tot està bé, no? Ara el moment més feliç del dia de concert és quan arribo a casa i tinc la sensació d'haver fet la feina ben feta.

— F.P. A mi m'agrada l'escenari. Molt, molt, molt. Si els concerts no s'acabessin i tingués pulmons per aguantar-los, els aguantaria.

Quins són els últims concerts als quals heu anat com a públic i que us han tocat una mica?

— D.A. Fa molt poc vaig anar a un concert que va ser xulíssim. L'OBC i L'Auditori han decidit fer el Tast d'Orquestra, que en principi no va adreçat a públic familiar, sinó a gent que no està acostumada a consumir música simfònica. O això crec. Hi vaig anar amb els fills a escoltar el Bolero de Ravel i van flipar tant... Va ser xulíssim portar-los a aquesta experiència. Ho recomano. Aquest és l'últim que he vist. I les últimes entrades que tinc són per anar al concert del Jacob Collier. La meva dona me les va regalar, i em fa molta il·lusió anar-hi.

— F.P. Concerts que m'hagin marcat... Un del Damien Rice, un tio sol que és capaç de transmetre tot el que transmet durant dues hores, amb tan poc. En aquests dies que hi ha tot de música pregravada darrere dels cantants i que sembla que necessitis tot això per sonar bé, o per sonar gran, o per emocionar la gent, el que fa el Damien Rice és com jugar a la contra. No té el registre més ampli del món, no és un Freddie Mercury ni de conya, però té una veu preciosa, canta molt bonic i fa emocionar molt.

— J.E.B. Intentava dir una cosa més glamurosa, però és que vaig anar a veure un grup de versions i els vaig envejar alguna cosa que crec que és molt potent. Nosaltres vivim la música d'una manera molt maca i amb molta sort, però no deixem de ser com una petita empresa de tres persones que han dedicat la seva vida a això, que aposten per això i que s'hi guanyen la vida. Però vaig veure un grup d'amics tocant versions i pensava: "Uau, que maco, això tan pur! Assajar els dissabtes, els diumenges, fer un concert i connectar amb la gent tocant versions".

Tocareu el 12 d'abril al Festival Strenes de Girona i el 18 de maig al Teatre Victòria de Barcelona, la casa del Mago Pop.

— D.A. Estrenem nosaltres el format concert al Teatre Victòria.

¿És fàcil negociar amb el Mago Pop?

— J.E.B. Bé, té el seu truc [riu].

— F.P. Diria que no hi ha cap teatre a Espanya més ben equipat que el Victòria. En il·luminació i vídeo és insuperable, amb totes aquelles pantalles. Tocarem al Victòria i no farem desaparèixer res, ni farem aparèixer un helicòpter, però potser fondrem els ploms del Paral·lel sencer.

— D.A. Ens permetrà fer un concert únic, perquè hi ha uns recursos que no podem tenir enlloc. Hi haurà realització en directe, que és una cosa que sempre hem volgut fer però que sempre és molt complicat, perquè has de llogar moltes coses. En canvi, al Victòria ja les tenim.