Les ‘amigues entranyables’ dels reis de Mallorca

PalmaNo només l’emèrit Joan Carles I ha viscut una relació amb una “amiga entranyable” com Corinna Larssen. Que els sobirans –i algunes sobiranes– tinguessin amants ha estat habitual al llarg dels segles: els matrimonis s’acordaven per raons polítiques i, a la majoria de dinasties, només es podien dur a terme amb persones de sang reial. Així que, tant els reis de Mallorca com bona part dels seus successors a la Corona d’Aragó i a la monarquia hispànica en què s’integrà, mantingueren relacions extramatrimonials i, molts de pics, amb els corresponents fills bastards. Tot i que il·legítim, almenys un d’ells va aconseguir cenyir-se la corona, com ja ho va fer el primer monarca aragonès, el bastard Ramir I, el segle XI.

Jaume el Conqueridor, famós per la seva alçada i les seves proeses, també ho fou per la seva agitada vida sentimental. A més de tres matrimonis –el tercer, secret, amb Teresa Gil de Vidaurre, a la qual abandonà al·legant que havia emmalaltit de lepra, i amb qui tingué dos fills, Jaume i Pere–, se li coneixen, com a mínim, vuit amants: Elo Àlvarez, Aurembiaix d’Urgell –a qui casà amb el seu oncle Pere de Portugal, senyor de Mallorca i d’Eivissa–, Blanca d’Antillón –un fill comú, Ferran–, Elvira Sarroca –un altre, Jaume–, Guillema Cabrera, Berenguera Ferrandis –un tercer, Pere–, Berenguera Alfonso i Sibil·la de Saga. La imaginació en cercar noms no era el seu fort: entre legítims i il·legítims, el Conqueridor arribà a tenir tres fills que es deien Pere i tres més que duien el seu mateix nom.

Un d’aquests, el legítim Jaume II, heretà al regne de Mallorca, que incloïa no només les Balears, sinó també el Rosselló, Montpeller i el Carladès, a la França actual. Tot i que el seu pare li va permetre triar esposa al seu gust i optà per Esclarmonda de Foix –una concessió inaudita a l’època–, Jaume II prengué per amant Saura de Montreal, amb qui tengué una filla, una altra Saura, casada amb el noble Berenguer de Vilaragut. Del seu hereu, Sanç I, el medievalista Josep-David Garrido recull les seves relacions amb Sança de Puigbacó, que li donà tres filles, maridades amb sengles cavallers: Galceran de Pinós, Gilabert de Cruïlles i Pere de Talarn; i amb Blanca de Montreal, “potser parent de l’amant del seu pare”, que li aportà una quarta, Nicolesa, dona del gentilhome Berenguer Burguet. L’escriptora Eusèbia Rayó identifica com a Saura i Constança a dues de les al·lotes de Sanç i Sança, i encara hi afegeix un fill, Felip, “d’una amant desconeguda”.

Els amants de Joana de Nàpols

L’investigador Gabriel Alomar ens dona a conèixer la descendència bastarda de l’infant Ferran, fill de Jaume II, germà de Sanç I i pare de Jaume III, que succeí el seu oncle, perquè no disposava de fills legítims. Ferran tingué a Esclarmonda, monja a Santa Clara de Perpinyà; Sanç, pare de dues filles, Esclarmonda i Constança; dos més, Vidal i Joan sembla que es deien, dels que no sabem gaire cosa; i, sobretot, Pagà –nom ben curiós–, que morí a la batalla de Llucmajor (1349) al costat del seu germanastre el rei, amb la qual cosa Mallorca quedà reincorporada a la Corona d’Aragó. El 1337, conta Rayó, Jaume III havia assignat a Pagà “habitatge i menjar al palau de l’Almudaina, un criat (...) i una renda de 100 lliures a l’any”. I és que, tot i que il·legítim, ser fill de rei era i ha estat sempre una ganga: Pagà es casà amb la “filla d’un comerciant ric”.

Jaume III va començar la seva relació amb qui seria la seva segona esposa, Violant de Vilaragut, quan encara estava casat amb Constança d’Aragó. Violant, per cert, era filla de Saura, bastarda del seu avi, Jaume II; així que, a més, eren cosins germans. L’hereu de Jaume III, un altre Jaume, que mai no arribà a recuperar Mallorca, fou el tercer marit dels quatre que col·leccionà la reina Joana de Nàpols; Rayó li atribueix a més, com a mínim, dos amants: Carles de Suècia i Robert d’Anjou, oncle seu i germà del seu segon espòs.

Amb la mort, el 1410, de Martí l’Humà, s’extingia la dinastia de Barcelona. A la corona d’Aragó aspirà Frederic, bastard del seu fill Martí el Jove, però recaigué en el nebot del rei mort, Ferran de Trastàmara –Ferran I. L’avi d’aquest, Enric II de Castella, havia accedit al tron el 1366 tot i ser fill il·legítim d’Alfons XI i de la seva amant, Leonor de Guzmán, La Favorita. No era gaire infreqüent a l’època: el 1385 es convertia en rei de Portugal Joan I, bord de Pere I. En morir Alfons el Magnànim, hereu del nostre Ferran de Trastàmara, llegà el regne de Nàpols, que havia conquerit, al fill que va tenir amb Giraldina Carlino –dit també Ferran–, mentre que la seva esposa, Maria de Castella, havia quedat tota sola a Aragó, governant els seus regnes.

Com que Alfons i Maria no tingueren descendència –diuen que la distància és l’oblit–, la Corona d’Aragó passà al seu germà, Joan II. A aquest tampoc no n’hi mancaren d’amants: Leonor d’Escobar, mare del seu fill Alfons, duc de Vilafermosa, i una dama de llinatge Avellaneda amb qui tengué un altre fill; es deia Joan i va ser arquebisbe de Saragossa. Això de dedicar-los a l’Església, per descomptat en alts càrrecs, es faria habitual. L’hereu legítim major de Joan II, Carles de Viana, fou pare de tres descendents fora de matrimoni –Anna, Felip i Joan, aquests dos bisbes– i el segon, el famós Ferran el Catòlic, d’altres tres més: Alfons, Joana i Maria –sí, l’heu encertada: un arquebisbe, una duquessa i una abadessa.

 Els trenta bastards de Felip IV

Morta la seva esposa legítima –Isabel la Catòlica–, Ferran, ja gran, es tornà a casar amb Germana de Foix. Estava desesperat per aconseguir un hereu baró i desfer, així, la unió amb Castella, però el mascle va morir al poc de néixer. Així que l’herència de la monarquia hispànica recaigué en el seu net Carles I, que, en arribar a Espanya des dels Països Baixos, sembla que li va agradar la vídua del seu avi; qui, al mateix temps, era la seva cosina. I és que Ferran havia triat per dona una neta de la seva germana –disculpeu per l’embolic. La llegenda diu que tingueren una filla, Isabel, cosa que el genealogista Jaime de Salazar considera “completament infundada”. Carles la va fer casar amb un altre familiar, com no podia ser d’altra manera: Ferran de Nàpols, descendent del bastard d’Alfons el Magnànim, a qui Ferran el Catòlic havia usurpat el seu reialme. Com a mínim, Carles tingué dos fills extramatrimonials: Margarida, governadora de Flandes, i Joan, el vencedor de Lepant.

Cap dels monarques imaginables arribaria, però, a la marca batuda per Felip IV. Al besnet de Carles I se li atribueixen prop de trenta fills bastards –el més famós, Joan Josep d’Àustria, amb la reconeguda actriu La Calderona. Si a la trentena extramatrimonial s’hi sumen els quinze legítims de dos matrimonis, dona una progènie espectacular de 45 descendents, tirant per baix. Sabut que acostumava a enviar a convents les seves antigues amants, es conta que una dama refusà la proposició reial, argumentant que “no tenc vocació” –de monja, és clar.

Naturalment, això de tenir amants i fills naturals era freqüent a totes les monarquies. A França es feren famoses les amants d’Enric IV –el primer Borbó– Gabrielle d’Estrées, mare del seu fill Cèsar; de Lluís XIV, Madame de Montespan –set fills–; o de Lluís XV Madame de Pompadour i Madame du Barry, que jugaren un paper important a la política del seu temps. A Gran Bretanya, Carles II arribà a reconèixer catorze fills concebuts fora del seu matrimoni, entre ells el duc de Saint Albans amb Nell Gwynn, l’actriu més aplaudida del moment, o el duc de Monmouth –amb Lucy Walter–, la qual ambicionava tant la corona que arribà a conspirar contra el seu propi pare. El seu germà, Jaume II, prengué per amant Annabella Churchill, germana del duc de Marlborough, i foren pares de Jaume Fitz James Stuart, avantpassat dels ducs d’Alba. Quan a la filla legítima de Jaume II, la reina Anna, es rumoreja que mantingué relacions lèsbiques amb Sarah Churchill –l’esposa de Marlborough– i amb una cosina d’aquesta, Abigail Hill.

Foren, sembla, amantíssims de les seves dones legítimes els primers Borbons espanyols: Felip V, Ferran VI –fins a la bogeria– i Carles III. Del fill i hereu d’aquest darrer, Carles IV, es diu que, quan encara era príncep, va comentar amb son pare que els monarques ho tenien més bé que la resta d’homes per no ser enganyats, perquè “es difícil que les nostres dones trobin qualcú de rang superior a nosaltres amb qui ser-nos infidels”. Carles III li respongué: “Que ets de beneit, fill meu”. De fet, del fill petit de Carles IV amb la seva dona i cosina, Maria Lluïsa de Parma, es rumorejava la seva “indecent semblança” amb el primer ministre, Manuel de Godoy. Si hagués estat així, tampoc no resultaria tan sorprenent: després de tot, si els reis gaudien de les seves “amigues entranyables”, les reines no tenien per què ser menys que ells.