'Les amistats perilloses': passions sexuals liofilitzades

L'art de la seducció, la passió pel sexe, la set de venjança, el morbo de la crueltat. Tot això habita en la novel·la epistolar de Pierre Choderlos de Laclos de la qual s'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques, com la icònica amb Glenn Close i John Malkovich, i alguna de teatral; recordem la que va protagonitzar Juanjo Puigcorbé i Mercedes Sampietro sota la direcció de Pilar Miró al Teatre Condal (1993) i la meravellosa reinterpretació que en va fer Heiner Müller a Quartet, de la qual Ariel Garcia Valdés en va fer un superb espectacle al Lliure de Gràcia amb Lluís Homar i Anna Lizaran.

Carol López, per la seva banda, ha fet una sintètica adaptació tot seguint l’estil comediògraf d’anteriors espectacles (V.O.S. o la més recent Bonus track). Una adaptació lleugera que passa de puntetes per l'ambivalent atracció i rebuig entre els dos protagonistes i que fa de les arts seductores del vescomte de Valmont un joc tan estèril com la lletra d’una cançó pop. La directora exposa les relacions amb un didactisme lúdic que serà del gust dels seus seguidors però té un seriós problema a la part final, quan passa de la declaració de guerra entre els examants (una escena de clímax) directament al duel de Valmont amb el jove enamorat de Cécile, sense passar per la venjança de Merteuil. I, a sobre, redimeix el depredador.

La proposta està molt ben vestida. Una brillant escenografia d’aires divuitescos (Jose Novoa), un lluït vestuari (Nídia Tusal) que accentua els trets de cada personatge, amb menció especial al fals mirinyac que llueix, i de quina manera, una magnífica Mónica Lopez i a l'eteri i bonic ball de la Tourvel ultratjada (molt bé Mima Riera). És a dir, un conjunt d’imatges ben boniques sense tibar la tensió dramàtica, ni tan sols a la simultània fel·lació i cunnilingus, o la molt delicada violació de Cécile (una Elena Tarrats un pèl massa nena). Això sí, tot molt estètic.

Ben jugat el canvi del professor Danceny, que aquí és tutor d’anglès perquè l’interpreta un actor anglès, Tom Sturgess, que a més toca el piano. Bon final amb la marxa de Merteuil. I Gonzalo Cunill? Gran actor, bon depredador, mediocre seductor. Sobre l’ocurrència que Valmont i Merteuil parlin en castellà entre ells, només puc assenyalar que no té cap justificació dramàtica si no és per reforçar el caràcter d'elegant comèdia frívola de la proposta, però tampoc no molesta. De fet, Volanges, la mare de Cécile, fa un acudit amb això: "I jo que pensava que amb el català podríem anar per tot el món". Doncs sàpiga que és difícil, fins i tot, que t’atenguin en català en un forn de pa.