'Amnèsia': amb els anys no ens en recordarem

Nelson Valente és segurament l’autor i director argentí amb més presència als nostres escenaris des de fa uns anys. En concret, des de l’estrena d’aquella fantàstica El loco y la camisa que ens va arribar el 2013 de la mà del tarragoní Joan Negrié, justament el traductor al català i coprotagonista de la nova obra de Valente, Amnèsia.

El teatre de Valente es mou en el terreny de la comèdia naturalista de famílies disfuncionals, com a ell li agrada dir. És a dir, famílies on un dels individus trenca la lògica de comportaments, de pensaments i de relacions i es converteix en el detonador de les autèntiques actituds vitals de la resta de la família. Comèdies amb unitat d’acció i d’espai travessades per elements dramàtics que sovint gelen el que fins aquell moment era una dinàmica i entretinguda trobada familiar.

A Amnèsia hi ha totes les constants del teatre del creador argentí: una família, un espai realista (que aquí té una extensió simbòlica al voltant) i un element pertorbador. La proposta es deixa veure, millora en l’últim tram, però no excel·leix com en altres ocasions. Vaja, que serem nosaltres els que d’aquí uns anys no ens en recordarem.

El personatge pertorbador és l’amnèsica mare (Mercè Arànega) que de tant en tant es despenja amb frases (en castellà) de La casa de Bernarda Alba de Lorca. Una mare que conviu amb una de les filles (Míriam Iscla), que vol fer realitat el seu somni. Això, esclar, afectarà els seus germans: la triomfadora Eulàlia (Victòria Pagès) i l’hipocondríac Marcel (Joan Negrié), ambdós prou dispersos i egoistes. Sort que l’aparició de la sempre magnífica Mercè Arànega neutralitza l’avorriment de la llarga presentació de la resta de personatges. Diria que Joan Negrié desaprofita un perfil de malalt imaginari que podia donar més joc; que a l’amant de la germana li manca desenvolupament; que Màrcia Cisteró podria temperar l’extraversió, malgrat que sap clavar els gags, i que Míriam Iscla milloraria amb una mica de rauxa. Però, tornant a la mare Arànega, la part final és seva. Un final dramàtic gens rialler que posa cadascú al seu lloc perquè, al capdavall, l'única que hi toca és la que diuen que no hi toca.