Amorante: "No m'interessa ser un cronista contemporani"

PalmaTrompetista de formació clàssica, Iban Urizar ha format part de grups de rock, de pop; fa 30 anys que forma part de la banda de música del seu poble i ha participat en òperes i en formacions de jazz. Fa vuit anys, però, que va començar un viatge diferent que no s'havia imaginat mai: Amorante. "Faig música popular, no tradicional. Cant lletres antigues amb música contemporània i lletres modernes amb música antiga". No se sent còmode si li diuen que fa música tradicional perquè, així com ho veu ell, "la tradicional està estancada i la popular, viva". No escatima a l'hora d'usar instruments i recursos musicals antics i contemporanis; canta en euskera i no fa concessions: "La llengua mai ha estat un problema per poder tocar fora del País Basc". Aquest dissabte, 4 de juny, serà al teatre Principal de Santanyí (20.30 h) en el marc del programa Versud de la Fundació Mallorca Literària.

Dir que hi presentarà el disc Bat edo hiru (2020) seria trair la manera en què Uriza aborda el projecte Amorante. El músic assegura que si fa discos és perquè "la indústria musical necessita continguts per saber que existeixes". Una espècie "d'esclavització" per tenir "presència mediàtica". De fet, no gaudeix el procés de gravació, no li agrada la dinàmica: "Jo faig feina per fer directes, no per fer discos", aclareix. A més, assegura que els seus bolos "no tenen res a veure amb l'àlbum": "Tinc una narrativa preparada, que va de la foscor a la llum. Hi ha molt d'humor, també, un contrapès important quan tens un repertori així de fosc", diu, perquè el repertori fa voltes al tema de la mort.

El disc va sortir l'octubre del 2020. "La mort era allà", diu, referint-se a la pandèmia; no obstant això, el disc estava gairebé cuinat abans que arribàs el covid. Menciona, també, que un any i mig abans que sortís Bat edo hiru el seu pare va morir de càncer. Ara bé, assegura que no va adonar-se que el disc tractava de la mort fins que no va recopilar les cançons: "En tenir la selecció feta, vaig veure que es parlava de la mort des de diferents prismes, especialment a partir de situacions concretes i no tant des del sentiment profund de la pèrdua", comenta. I diu que no està gaire segur de per què fa "això així".

"El que tinc clar és que no vull parlar de coses que em passen ara, no em sembla interessant ser un cronista contemporani. M'agrada més explicar coses que han passat fa temps i que poden contar molt bé el que està passant ara", apunta. Declara que no se sent gaire segur escrivint, que li costa molt. Per això al disc hi ha algunes lletres de la seva autoria, altres que ha demanat a alguns companys i altres que ha "robat" (cançons populars antigues).

De fet, comenta que, per compondre, generalment necessita primer tenir la lletra, un fet que respon a una dinàmica que anomena el "mal endèmic" dels músics: "Solem compondre a partir de la fonètica anglosaxona, i això dificulta molt inserir lletres en euskera en una melodia sorgida des d'aquesta altra fonètica. Per això intent fer la melodia a partir de la lletra".

La creació musical i estètica del personatge Amorante li ha permès tenir un espai perfecte per posar en pràctica tota l'experimentació que, durant els anys, ha desenvolupat amb la música. I també per posar-hi, a tot, un toc d'humor: "Amorante té una connotació fonètica molt espanyola. Evidentment, no és cap homenatge al torero José Antonio Morante, perquè jo som molt antitaurí i díscol amb això, però m'engresca molt que s'hi assembli. En realitat, és un homenatge a dos músics que admir, que són Enrique Morente i Rodrigo Amarante. A més, en euskera, Amorante significa amant. És una connotació un pèl cursi. Això m'agrada molt".