Amparo Sard, la tensió i l bellesa
PalmaConfessa que de petita ja se sentia diferent dels altres, destacava perquè sempre era la més alta i per una timidesa que ja presagiava un món interior complex i que posteriorment exterioritzaria mitjançant l’expressió artística. És una de les artistes de les Illes Balears de la seva generació amb més projecció internacional. Des del seu Son Servera natal es traslladà a la Ciutat Comtal per estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, en la qual actualment exerceix de professora associada.
Ha exposat les seves obres per mig món, tant en mostres individuals com col·lectives: Nova York, l’Índia, el Marroc, el Japó i en altres museus i galeries. “Viatj per feina però sempre trob moments per a la cultura del país, per pujar en un camell al Caire o per patinar a Central Park. I, és clar, sempre que puc som a Mallorca, el millor lloc per a mi”, comentava en una entrevista per a aquest diari. Fou també l’encarregada de posar el punt final a la històrica galeria Ferran Cano de Palma, que tancà les portes després de 40 anys d’activitat. Les seves peces són presents en col·leccions del MOMA i el Guggenheim de Nova York, el Museu Artium i la Fundació Pilar i Joan Miró i Es Baluard de Palma, entre molts altres.
Reconeixements
Ha estat premiada pel Deustche Bank i el 2015 rebé la Medalla d’Or del govern italià per la seva carrera coincidint amb l’exposició Límites al MACRO de Roma. A més, l’any passat fou inclosa a la llista dels 20 millors artistes del món que edita la revista holandesa LXRY i que elaboren experts en el món de l’art de diversos països.
Diferents disciplines
L’artista se sent còmoda treballant en diferents disciplines. Dibuix, papers perforats, vídeos i instal·lacions en els quals posa el material al servei del seu discurs. La seva obra sol ser biogràfica i tracta sobre la condició humana, les lluites internes i els dubtes existencials. L’angoixa i el dolor s’hi mostren de manera fràgil i amb una bellesa extrema, tot i que assegura que és capaç de diferenciar entre la seva vida personal i la seva feina. “Si amb la meva obra em moc entre el que és agradable i el que és punyent, fins i tot dolorós, en la vida procur no entrar en complicacions”.
Es considera una persona molt familiar; assegura que “som molt italians, a casa”, en el sentit que ho tenen bo de fer juntar-se i fer bauxa. “Sempre ha estat així, la mare sempre ha estat la motivació i el meu pare la seguretat de poder dur a terme les nostres bogeries, les meves i les dels meus germans”, comenta l’artista.
La darrera exposició en la qual ha participat, Hibridaciones, el fantasma de la pintura, s’ha duit a terme fa poques setmanes al districte de l’art 798 de Pequín, fruit d’un programa de residència d’artistes de dues setmanes a la Xina en el qual han pres part altres creadors de les Illes.
