Respectar Amy Winehouse no vol dir convertir la seva vida en un clixé

Un dels principals errors d’aquest convencional biopic d'Amy Winehouse no té a veure amb les seves pròpies (i limitades) capacitats, sinó amb el fet d'estrenar-se després d'Amy, notable documental d'Asif Kapadia que aconseguia anar més enllà del pentinat i l'eyeliner per revelar una dona molt jove (Winehouse va morir amb només 27 anys), extraordinàriament sensible i plena de contradiccions. De passada, el film evidenciava els abusos comesos pel seu entorn i per uns mitjans i un públic obsessionats per la cantant i la seva barreja d'insolència, fragilitat i capacitat il·limitada per ficar-se en embolics. Back to black pretén oferir també un retrat íntim del personatge públic, però centrat en la gestació i el llançament del seu icònic segon àlbum, imbricant la seva creació amb la tempestuosa relació de Winehouse amb el seu marit, Blake Fielder. La idea ja planava a Amy, però la directora Sam Taylor-Johnson la converteix en l'epicentre narratiu de la història, reduint el llegat artístic de Winehouse al clixé de la noia de bon cor enamorada del noi equivocat.

No falta en el biopic empatia cap al personatge, sinó més aviat al contrari. De fet, un altre dels errors del film és confondre el respecte cap a la persona retratada amb el blanquejament de les circumstàncies que van marcar la vida i mort de la cantant. Back to black perd l’oportunitat, per exemple, de reflexionar sobre el salvatge assetjament mediàtic, i és especialment tímida pel que fa a la relació abusiva amb Fielder, retratada com una mena d'amour fou apassionat. Ni tan sols la commovedora interpretació de Marisa Abela, que es transforma en la cantant mitjançant un sofisticat treball de mímesi gestual i vocal, aconsegueix dotar de prou emoció una pel·lícula que presenta Winehouse com una fotocòpia esvaïda del que realment va ser i significar.