Ana de Armas fa 'ghosting' a Chris Evans

Ghosting és, per damunt de tot, un vehicle estel·lar al servei dels seus protagonistes: Chris Evans i Ana de Armas. Podríem citar el director, Dexter Fletcher, responsable de Rocketman, o dos dels quatre (!) guionistes, Rhett Reese i Paul Wernick, autors d’un parell de films que volien desmuntar des de la paròdia autoconscient els seus subgèneres respectius: Benvinguts a Zombieland i Deadpool. Alguna cosa hi ha (a més d'un cameo de Ryan Reynolds) de l’humor negre de l'últim en alguns dels millors gags de la pel·lícula –el dels mercenaris assassinant-se salvatgement entre si–, però tot això ens desviaria del que realment importa.

Com en tota comèdia romàntica –i Ghosting és, essencialment, una versió screwball comedy d'un film de James Bond–, és vital que hi hagi alquímia entre les seves estrelles perquè el film funcioni. I a Ghosting es parla molt de la “tensió sexual” entre el personatge d'Evans, un enamoradís noi de poble, i el de De Armas, la seva noia somiada, que resulta ser una espia de la CIA. El film aborda aquesta suposada química des del diàleg, però li costa fer-la palpable, segurament perquè els actors estan en registres diferents: Evans es diverteix interpretant una versió masculina de la Jamie Lee Curtis de Mentiras arriesgadas, un personatge als antípodes de les seves encarnacions superheroiques, mentre que De Armas es pren molt seriosament el seu paper com a heroïna d'acció. El film mateix sembla patir idèntica esquizofrènia: mai no s'arriba a saber del tot si el seu objectiu és oferir un espectacle a l'estil Missió: Impossible (i en aquest sentit, les set pieces d’acció són massa convencionals) o desconstruir aquest tipus de sagues mitjançant la paròdia.