Andrea Motis domina el ritme a Pedralbes

Andrea Motis

Fes Pedralbes. 9 d'agost del 2020

És quan hi ha una bona sonorització que hi veiem clar. Quan en un concert el públic rep amb nitidesa el que sona a l’escenari, tothom hi surt guanyant. I així va ser diumenge en l’actuació del quintet d’Andrea Motis al Fes Pedralbes. Ja fa un parell d’anys que la cantant i trompetista barcelonina està consolidant una veu pròpia. Manté la pulcritud en l’afinació i la bona col·locació de la veu, però ara també transmet personalitat i profunditat. I quan la sonorització no és un obstacle, Motis, de 25 anys, brilla per sobre del record condescendent d’una adolescència prodigi que ja fa temps que va abandonar.

"El meu somni de cada any és poder tocar en aquests festivals d’estiu tan preciosos", va dir contenta que la pandèmia no hagi arrasat completament la seva agenda. I tot seguit va començar el concert amb I’m an errand boy for rhythm de Nat King Cole, un d’aquells standards que han marcat la seva educació musical i que creix en matisos any rere any. La compenetració amb Ignasi Terraza (piano), Esteve Pi (bateria), Josep Traver (guitarra) i Joan Chamorro (contrabaix) transmet seguretat en les convencions jazzístiques i permet petits atreviments formals, sobretot en les adaptacions de peces d’altres gèneres. En aquest sentit, el punt culminant continua sent la versió de Mediterráneo de Serrat, amb els magnífics dibuixos de Terraza i Traver, una veu que juga amb les dinàmiques del micròfon amb sentit i sensibilitat i un passatge final amb Pi escombrant el ritme. També són exemplars les lectures de Louisiana o els camps de cotó, d’Els Amics de les Arts, i Rabo de nube, de Silvio Rodríguez, perquè Motis, dominadora del ritme, les canta amb una convicció emocional que va més enllà de la correcció formal. Al cap i a la fi, aquesta també és la clau quan s’interpreten standards.

Pel que fa al repertori, i a part d’un parell temes encara inèdits, la sorpresa de la nit va ser una versió d’Alegria, d’Antònia Font (que Motis va dedicar a la seva germana), i que destaca tant pel color de la veu com per la feina de Pi a la bateria. En canvi, menys reeixida és l’aproximació a Bésame mucho amb què van tancar hora i mitja de concert, perquè la manera com n’acceleren el tempo fa que perdi la potència tràgica. Tanmateix, va ser un detall menor en una nit tan agradable com interessant en què els jocs de Terraza amb les cordes del piano a I had to write a song, l’ímpetu hard bop del Señor Blues d’Horace Silver, la trompeta de Motis a Poor butterfly i sobretot l’exuberància en el repertori brasiler van demostrar la complicitat entre uns músics que comparteixen una litúrgia antiga. No exploren territoris salvatges ni regiren les pàgines de l’avantguarda, perquè no és aquest el camí que han triat, però cada vegada sonen més personals al servei del talent de Motis.