Andrés Calamaro reviu 'Honestidad brutal' amb més respecte que nervi

BarcelonaSensacions confrontades en el concert d'Andrés Calamaro al Poble Espanyol. El reclam era poderós: un repertori centrat en Honestidad brutal (1999), un dels millors i més temeraris discos de rock de la història. 16 de les 22 cançons que va tocar ahir, divendres, pertanyen a aquell doble àlbum, fruit de tempestes emocionals i narcisisme politoxicòman. Hi va haver respecte a aquell material tan incandescent i una notable correcció instrumental a càrrec d'un sextet vestit de rock, però va faltar nervi en la interpretació, com si els 25 anys que han passat hi haguessin posat una distància insalvable. Tanmateix, una distància terapèutica, perquè les autoritats sanitàries segurament no recomanarien continuar vivint intensament dins d'aquella gàbia d'obsessions malaltisses, amors perduts, relacions abonyegades, retrets corrosius i autoindulgència narcòtica. Tampoc tindria sentit demanar al Calamaro de 62 anys que festegi l'abisme com ho feia a finals dels noranta.

D'altra banda, s’agraeix que no fos un concert caòtic com el del Liceu del 2019, aquella nit que va decidir que insultar Viggo Mortensen per haver fet unes declaracions contra Vox era més interessant que enlairar les cançons. De fet, va xerrar poc, tot just per recordar que en trenta anys ha tocat en tota mena d'escenaris barcelonins, "menys el del Bagdad" perquè no havia preparat mai "un xou eròtic de categoria", i per desitjar sort al RCD Espanyol –"L'únic club de barri de Barcelona"–, que aquest diumenge es juga l'ascens a Primera, que "és on pertany" [com a perico, cal agrair-li el comentari]. També va deixar constància, amb un deix d'ironia, que Honestidad brutal és "un disc molt apreciat a Barcelona": "Va ser la meva primera i única portada a la revista Rockdelux" [en realitat, la portada va ser a propòsit del disc posterior, El salmón (2000)]. Xerrar menys va evitar que s'enredés en parlaments sobre els codis de conducta del mascle reaccionari i va donar tot el protagonisme a un cançoner extraordinari.

Calamaro, samarreta negra, ulleres fosques i gorra blava, va començar escalfant-se amb el blues-rock de No va más, el tema, al final de l'àlbum, que constatava que l'amant l'havia engegat a dida. El primer pic d'intensitat va arribar amb la melodia de Cuando te conocí. El públic la va rebre amb entusiasme, i Calamaro la va defensar com cal, tot i que no va poder evitar un gall, animal de companyia habitual en els concerts del músic argentí, que sovint sap integrar-lo com a recurs expressiu. Va sonar també la profunditat dub de Las heridas, la distorsió més fosca d'El día de la mujer mundial, la tremolor dylaniana de Son las nueve (amb el diàleg entre el teclat i la guitarra acústica) i l'aire enrarit del lament del crooner de Los aviones (que va acabar amb un fragment d'El ratón de Cheo Feliciano).

La memòria és cruel i injusta, perquè reclama reviure les sensacions que transmetien aquestes cançons escrites a un mil·límetre de la desesperació i la inconsciència, i Calamaro les interpreta sense carregar les tintes en el drama: mana el record de la brutalitat emocional de la cançó per damunt d'una interpretació més serena que no persegueix la trencadissa emocional en directe. Això sí, el nivell és tan alt que només cal una mica més de nervi perquè tot plegat adquireixi una altra dimensió, que és el que va passar al final de Clonazepán y circo, o, a les acaballes del concert, a Paloma, ovacionada tan aviat com va sonar el riff de guitarra. Aquí Calamaro va desafinar de valent, però el públic va rescatar la cançó cantant-la i portant-la a la categoria dels moments memorables. Cites al marge d'Honestidad brutal com Flaca, Alta suciedad i Días distintos van completar una hora i tres quarts de concert a propòsit, cal repetir-ho, d'un dels millors discos de rock la història.