La cullereta que va sobreviure a l’exili de 1939

BarcelonaQuan el periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, 1946) era petit, per esmorzar l'àvia sempre li donava la mateixa cullereta de plata, l’única que havia aconseguit conservar després d’abandonar tota la coberteria en el llarg camí de l’exili. “La coberteria era una cosa importantíssima per a una família humil”, recorda Claret. La imatge d’una dona coratjosa amb criatures deixant enrere aquest preuat tresor familiar, surt a 1939. La caiguda de Barcelona (Columna), el llibre que tanca la trilogia que va iniciar l’autor el 2008 amb El secret del brigadista. És molt simbòlic, perquè el mig milió d’exiliats que van emprendre el camí de l’exili el cru hivern de 1939, moltes vegades a peu, van haver d’anar renunciant a tot el que tenien si volien arribar a la frontera mentre els perseguien la metralla i les bombes. “La mare tenia 15 anys quan va anar caminant fins a la Jonquera i me’n va parlar molt perquè a l’exili se’n parlava molt de la Guerra Civil, i el fet que anessin deixant coses és una cosa que sempre m’ha colpit”, diu l’escriptor i periodista.

Claret utilitza la ficció per il·luminar una mica un dels capítols més tràgics de la història del segle XX. Al llibre narra els últims dies de Lluís Companys, el pas per la frontera, l'estada a la població francesa de La Baule, el patiment per la desaparició del fill, en Lluïset, que tenia una malaltia mental, i l'afusellament. Els personatges de ficció són en Manel Plandiure, un boxejador que li fa d’escorta, i l’Agnieska, la seva amant, una prostituta polonesa. “Sense aquests personatges de ficció, la novel·la era massa fosca; i em serveixen molt per parlar d’aquells que no van defallir”, diu Claret. Hi ha una altra dona que també ha creat l’autor, la Irene, una periodista que estima una altra dona i que, en alguns moments, recorda la Irene Polo, la dona que va revolucionar el periodisme dels anys 30 amb reportatges brillants i entrevistes inèdites, com quan va aconseguir la de Buster Keaton i el va fer riure. Un dels principals reptes de Claret ha estat donar veu a Companys: “El meu pare me’n parlava molt. Amb contenció, li he intentat donar veu i fer-ne un dels fils conductors”.

El president català, però, és un personatge envoltat de clarobscurs. “El drama de Companys és una metàfora del desgavell del final de la guerra –assegura Claret–. Volia humanitzar el personatge perquè crec que s’ho mereixia, sense amagar que estava perdut i abandonat de tothom”. Claret creu que el seu final, l’afusellament i la dignitat amb què l’enfronta, "és un final que l’honora”. Sense oblidar, recalca l’autor, el fet que el dia del cop d’estat a Barcelona, el 19 de juliol de 1936, Companys va resistir: “És capaç de fer allò que toca, quedar-se a Barcelona i oposar resistència, i ho fa sense dubtar”.

Claret ha fet la novel·la perquè li semblava important fer-la. “Crec que és escassa la narrativa de 1939. Hi ha el relat en calent, que m’ha estat molt útil per fer-ne el llibre, però en general no hi ha gaire literatura d’aquest moment. No s’ha fet el relat de la fugida de 450.000 persones en 15 dies. Vam ser els primers a protagonitzar un èxode dramàtic en ple hivern de famílies senceres. És una imatge d'un gran dramatisme, però com que va passar aquí encara no se n’ha fet cap pel·lícula”, afirma Claret.  

L'exili, una polifonia de veus

L’exili està explicat per una polifonia de veus, moltes d’elles testimonis d’escriptors que el van viure en primera persona, alguns recopilats al llibre Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 (L’Avenç), de Maria Campillo. Recentment, Joaquim Nadal també recull el pas per Girona dels exiliats a Girona, 1939: porta de l'exili. Escrits del final de la Guerra Civil (L'Avenç). “Hi ha molts testimonis però poca recreació literària”, explica l’historiador Enric Pujol. “El que va passar a Figueres, per exemple, és un episodi molt desconegut. Tothom hi havia de passar perquè allà es feien els papers, i hi havia molta gent perquè les fronteres no es van obrir per a tothom fins a l’últim moment –diu Pujol–. A vegades es té una visió estàtica de l’exili, i hi ha una estratègia de guerra: els nacionals bombardegen i llancen metralla per provocar el caos perquè volen capturar els que s'exilien abans que travessin la frontera, i gairebé ho aconsegueixen. El mateix dia que el darrer exiliat va entrar a França, van arribar els revoltats. Va anar de poc que l’exili no fos molt més reduït”. Segons l'historiador, tot plegat dona per a una gran pel·lícula, però no se n’ha fet cap: “És una història molt dramàtica i molt èpica que no s’acaba d'explicar al conjunt de la població. Hi ha un gran decalatge entre el que saben el historiadors i el conjunt de la població”.

Hi ha, però, testimonis que van ficcionar la seva fugida. Pujol en destaca l’escriptora Maria Àngels Vayreda, que a Encara no sé com sóc (1970) parla a través d’un personatge fictici de la seva experiència vital, a la guerra i a l'exili. Vayreda, que a Mèxic va continuar escrivint i, entre moltes altres coses, va ser guionista de Cantinflas, és un dels primers testimonis d’una dona republicana. Per a Pujol també és important Xavier Benguerel, que a Els vençuts (1969), des de la ficció imaginativa, dona una visió honesta i testimonial de la derrota dels republicans en la Guerra Civil, la fugida i l’èxode dels refugiats i, en especial, la vida atroç als camps de concentració francesos que molts d’ells van patir. Max Aub és un altre autor amb una magnífica i enorme obra que al cicle de novel·les El laberinto mágico (1943-1968) aborda la Guerra Civil i l'exili posterior.

Maria Campillo, especialista en la literatura dels exiliats, creu que l’exili està explicat per una gran polifonia de veus i que la literatura testimonial i memorialista permet tenir una visió dels últims dies de la guerra i del pas per la frontera des de moltes perspectives. “El relat de Josefa Armengué a Una família en exili. Memòries (1935-1965) és colpidor. Explica que quan van entrar a França, la seva filla es va quedar estupefacta perquè va veure gallines; a la Barcelona del 1938 ja no en quedava cap, perquè hi havia molta gana, i la nena ja no les recordava. És una imatge que explica moltes coses", diu Campillo.

Sentir l'olor de la guerra

Campillo aconsella llegir diferents relats: “No hi ha una veritat amb majúscules i és molt millor escoltar aquesta polifonia. Hi ha les memòries més confessionals i personals de Benguerel; el testimoni de Rovira i Virgili, que és molt fiable i és l’abecedari de la retirada i l’exili; el testimoni del crític de teatre Sebastià Gasch; L’exiliada (1976) d’Artur Bladé és un altre llibre esplèndid”. Campillo recorda que una vegada Avel·lí Artís i Gener, més conegut com a Tísner, li explicava que ningú podia imaginar ni el soroll ni l’olor d’una guerra. “Em deia que l’olor era terrible, l’olor de merda, de vòmit, de cadàvers putrefactes i de fang. La literatura memorialista i testimonial et permet tenir l’olor, el clima de l’exili. No crec que tot s’hagi de convertir en una pel·lícula i que hagi de passar pel baix ventre. Les representacions ficcionals poden estar molt bé, però si no es fan molt i molt bé, hi ha el perill que hi hagi un munt de barbaritats i incongruències”, alerta Campillo.

L’historiador i escriptor, que va entrar a França amb la dona i la filla, narra els fets i les vivències dels quinze dies que, entre el gener i el febrer del 1939, separen la sortida de Barcelona i l’arribada a Perpinyà, camí de l’exili d’on ja no va tornar. D’aquesta obra, Joaquim Molas va dir que “es llegeix amb el mateix fervor que una novel·la” i que “podria donar lloc a un esplèndid guió per a la televisió o per al cinema”.

Bladé, que va travessar la frontera pel coll d’Ares el 1939 i va viure primer l’exili a França i després a Mèxic, descriu el final de la Guerra Civil, el pas per la frontera dels Pirineus dels republicans i els primers anys de l'exili al Rosselló. Tot i ser un dietari personal, on l'autor és el protagonista de la història narrada, és també una crònica col·lectiva perquè narra les penalitats que van haver de passar els exiliats durant aquell èxode massiu. L’autor no va tornar a Catalunya fins al 1961.

Els vençuts no és una obra escrita en calent sinó que és un volum reelaborat a la dècada dels 60 a partir d’un text original dels cinquanta (Els fugitius, 1955), i revisat el 1970 i el 1972. Benguerel no tan sols fa una crònica de la fugida del país sinó que també parla d’una fugida constant, de l’exili permanent i de les ferides obertes de la guerra. Mostra també la desesperació d’uns exiliats que confiaven que França els acolliria bé –esperaven també que els aliats els ajudessin a vèncer la guerra–, però que en van rebre un tracte terrible.

"El meu testimoni d’aquell temps només vol ser personal", escriu Pàmies a Quan érem refugiats. Si a Quan érem capitans, l’escriptora explica com va emprendre l’exili el 1939, quan era una jove dirigent del PSUC, en el segon volum, escrit més tard, afegeix cartes i notícies rebudes després del primer llibre. És més un relat de grup, dels qui van patir l’exili exterior i l’interior, i de la humiliació de moltes dones de la generació de Pàmies, que van haver de renunciar a tot el que creien haver guanyat abans de perdre la guerra.

Crític d’art i espectacles i cronista de les nits de Barcelona dels anys 30, Sebastià Gasch va travessar els Pirineus per la muntanya, amb Oliver, Trabal i Benguerel, i va viure a París fins al 1942. Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili no es va publicar fins al 2002, més de vint anys després de la mort de Gasch. El crític i cronista, doncs, explica tot allò que viu sense la intenció de publicar-ho i, per tant, sense ser políticament correcte. Reflecteix tot allò que sent algú com ell, acostumat a les comoditats i als ambients refinats, que es veu abocat a l’exili i, per tant, a fugir i amagar-se, a la incertesa, a la por i a la desesperació.

Armengué no era cap escriptora ni política, però la seva visió, la d’una dona republicana que s’exilia amb tota la família, aporta elements que potser no apareixen en altres relats. Quan Armengué descriu la sortida de Barcelona, amb els avions bombardejant, explica com la filla patia atacs d’asma fortíssims, es refeia, i quan tornaven els avions, emmalaltia altra vegada. Armengué també narra l'astorament de la filla quan, a l'arribar a França, va veure gallines que la fam havia fet desaparèixer de Barcelona els últims mesos de la guerra.

Vayreda ficciona, però l’obra és en bona part el relat de la seva vida: els bombardejos a Figueres (un dels més dramàtics va matar un grup d’infants que jugaven al parc), el pas a França, la difícil estada a París, el trasllat del marit a Mèxic i el retorn a Catalunya a peu, sola. Vayreda va ser detinguda quan va arribar a Catalunya, i finalment va poder marxar a Mèxic, on va continuar escrivint i va fer guions per a Cantinflas.

Max Aub Mohrenwitz, valencià d’origen alemany i una de les figures més importants de l’exili intel·lectual provocat per la Guerra Civil, té una obra colossal. El punt de partida del cicle de novel·les El laberinto mágico, que fa poc va reeditar Cuadernos de Vigía, és Campo cerrado. Després vindrien Campo de sangre (1945), Campo abierto (1951), Campo del moro (1963), Campo francés (1965) i Campo de los almendros (1968). Aub no només va patir el calvari dels camps de concentració francesos sinó també les terribles condicions del camp de concentració de Djelfa, a Algèria. A Campo de los almendros descriu com milers de republicans retrocedeixen cap al port d'Alacant per intentar embarcar, amb l'esperança que els rescatin francesos i anglesos.