‘Andreu Maimó, un home que pinta’, un retrat a quatre mans

PalmaMentre que el fotògraf Jean Marie del Moral no segueix cap regla a l’hora d’anar a fotografiar un artista –li agrada perseguir la incògnita, deixar-se sorprendre, diu–, l’escriptor Pere Antoni Pons té molt clar què necessita per elaborar un perfil d’algú: la reconstrucció de la trajectòria professional i biogràfica del personatge, un escorcoll i anàlisi de la seva psicologia i el seu caràcter, una anàlisi de la seva obra i la descripció del context en el qual l’obra i vida de l’artista s’han anat desenvolupant. La literatura, apunta Pons, requereix racionalitat i conceptualització. “A partir d’aquí, tot m’és útil”, diu l’escriptor.

D’aquestes dues maneres de fer feina –que són les que són per la naturalesa de cada disciplina, la fotografia i la literatura– n’ha sortit Andreu Maimó, un home que pinta (Ensiola); un retrat a quatre mans de l’artista de Felanitx, nascut l’any 1946 a Cas Concos, conegut per pintar, esculpir i treballar, de manera especial, una figura concreta: la de la figuera. Tan aviat com parlen d’Andreu Maimó, el fotògraf i l’escriptor parlen també de naturalesa. “És un artista amb un instint fantàstic i una visió de la naturalesa molt profunda”; diu Del Moral; mentre que l’escriptor, tal com apunta en el llibre, recorda que “si Maimó pinta la naturalesa és perquè ell ho és, i és el món que duu clavat dedins”.

Així mateix, l’escriptor celebra que sigui “un pintor primitiu, visceral, poc intel·lectual i que conceptualitza molt poc allò que fa”. Per sobre de tot destaca la tècnica virtuosa de l’artista: “El seu art està en una frontera entre el realisme literal, que permet reconèixer-hi els paisatges, però ho vesteix tot amb una atmosfera simbòlica molt particular”, recalca Pons. Hi fa en el llibre –una edició de grans dimensions– un repàs exhaustiu dels orígens familiars del pintor, repassa tots els seus desencisos, frustracions i obstacles que s’ha trobat. El que el fa singular, diu, el que diferencia a Maimó d’altres artistes, més que la resistència a tots aquests obstacles, “és la convicció amb què els ha superat”. L’aposta personal cap a la recerca d’una manera única i particular d’explicar el món plàsticament “l’ha duit a cercar, temptejar, i provar constantment, però mai no ha estat sotmès a la moda del moment”, manifesta Pons.

Talent i constància

Les fotografies de Del Moral mostren un Andreu Maimó àgil, que es mou, concentrat, pel seu estudi; que s’acota i s’estira per aconseguir la pinzellada desitjada, un home que arrufa el front. Se’l veu pacient, acurat i amb seguretat; enrevoltat arreu de flors, fulles, fruites, siguin seques, mortes o vives. Observador. “El que m’agrada del seu estudi, Can Vent, és el seu entorn, just un laboratori mental. El jardí és una absoluta font d’inspiració per Andreu Maimó. No el cuida com fa la majoria de gent: ell hi deixa créixer les herbes i les plantes lliurement. Les veus cremades pel sol, seques, però també verdes en una altra ocasió”, descriu.

El fotògraf relata, també, aquesta actitud serena del pintor: “Andreu és un home capaç d’estar hores pintant una figuera. Aquest gest em sembla una manera de viure i fer les coses de manera encertada. L’apreciació del silenci, no voler córrer més ràpid que el temps. Crec que són postures vitals contràries a la realitat que se’ns proposa”. 

Una de les coses que es palpen en la lectura del llibre, i que també reconeix Pere Antoni Pons, és la fascinació, les ganes i l’energia fresca i impulsiva amb què Andreu Maimó segueix pintant, encara, després de més de 40 anys de trajectòria: “Tothom que comença té una energia especial, ganes de fer grans coses. Però aconseguir conservar aquest entusiasme després de picar pedra tants d’anys, és grandiós. I ell ho ha aconseguit, malgrat tot. Els obstacles l’han gastat, l’han ferit i li han fet mal; però no l’han destruït ni erosionat”, manifesta l’escriptor, que considera que el talent “és una qüestió d’energia biològica, d’instint, visceral; enriquit per la cultura i dirigit per una convicció”. I diu, citant a Víctor Hugo, que “tots els homes tenen força. El que no tenen tots és la constància”. Constant, Andreu Maimó, ho ha estat tota la vida.