Andreu Maimó, memòria hivernenca

PalmaLa majoria de les figueres han perdut les fulles, les fruites es troben en estat de putrefacció, els troncs són nus o estan cremats i l’artista els retrata amb realista cruesa. Sense disfresses i sense neguit, observa i reflecteix la bellesa d’un món hivernenc. Andreu Maimó (Cas Concos, 1946) fa dècades que treballa incansablement l’obra gràfica des del seu taller de Can Vent, a Felanitx, un llenguatge sobre el qual té un reconegut domini tècnic i al qual, amb els anys, ha anat sumant l’exercici de la pintura i, darrerament, de la ceràmica. Xilografies, olis i escultures en ceràmica es reuneixen en una exposició que ocupa la vella capella i una sala de la tercera planta de la Misericòrdia de Palma, i que estarà oberta fins al 15 de desembre. Alhora, l’editorial Ensiola publica el llibre Fruites mortes, en el qual les obres i el món de Maimó inspiren els textos poètics de Pere Antoni Pons i les fotografies de Jean Marie del Moral.

La mostra Andreu Maimó. Quan l’art restaura la memòria, comissariada per Guillem Frontera i produïda per la Direcció Insular de Cultura del Consell de Mallorca, reivindica un artista que ha fet un camí singular i en bona part solitari. Així ho apunta Frontera, qui, des de les primeres línies del text del catàleg que acompanya l’exposició, remarca dues d’aquestes singularitats. D’una banda, “l’artista no va assolir una certa notorietat -diria, fins i tot, que no va conquistar l’estatus d’artista- fins a una edat madura, més a prop dels seixanta anys que no dels cinquanta”. De l’altra, que “la seva penetració real al mercat va tenir lloc per mitjà de l’obra gràfica, produïda al seu taller de Can Vent”.

Sense matisos

Així, partint de l’obra gràfica, especialment de la xilografia (gravat sobre fusta), Andreu Maimó ha configurat un món temàtic reduït que té les figueres com a centre d’una mirada que ha anat ampliant lleugerament amb el pas del temps. “A les figueres, les he mirades de tota manera. M’hi he apropat fins a observar escorços que són gairebé una abstracció”, confessa l’artista situat al davant d’una xilografia de gran format en la qual les branques d’una figuera s’han convertit en centenars de petits cercles en blanc i negre. “La xilografia és la tècnica que més m’agrada. Els contrastos que et dona són nets, no té matisos”, admet.

Figueres, però també magranes obertes i desgranades, llimones o taronges podrides, codonys, raïms secs, ceps o troncs amputats componen l’univers d’aquest artista, com a “dipositaris de la memòria del país i de la de cadascú de nosaltres: ajuden a rehabilitar-la, misteriosament”, apunta Guillem Frontera.

En el jardí

Sense haver-se de moure gaire, Maimó troba els principals elements de la seva obra en el mateix jardí de Can Vent, on té casa i taller, un jardí vell i bell que fotografia Del Moral a Fruites mortes. És, tanmateix, una mirada introspectiva i no exempta del romanticisme dels qui observaven meravellats el pas del temps i els processos de la natura.

Al llibre editat per Ensiola, és Pere Antoni Pons qui dona algunes de les claus del procés de treball de l’artista: “Andreu Maimó mescla els pigments igual que deu segles de pagesos abans que ell han preparat el menjar per a les bísties. Andreu Maimó agafa el pinzell i s’aboca damunt la tela igual que deu segles de pagesos abans que ell han empunyat l’aixada i s’han vinclat damunt la terra. Andreu Maimó fa feina amb la laboriositat esforçada, serena i vehement de milers de pagesos abans que ell. (...) Andreu Maimó té una relació paleolítica amb la realitat”.