Andrew Lloyd Webber: un adeu al ‘Fantasma de l'òpera'

Nova York"Una poma al dia, amb bons propòsits, manté lluny el metge". Fa just uns dies parlava sobre cites de l'escriptor P.G. Wodehouse amb el meu fill gran, en Nick, que estava a l'hospital per rebre tractament pel càncer. "Aquí en va una per a tu", va dir en Nick, rient. Ell conjecturava que, després de llegir els diaris de Nova York, el seu pare, com podria haver dit Wodehouse, no va grunyir. "Algú ha vist mai un crític de teatre a la llum del dia? És clar que no. Ells surten quan es fa fosc, sense portar res de bo". Ens vam abraçar i ens vam acomiadar. L'endemà, el meu fill va morir. Res és pitjor per a un pare que la mort d'un fill. Sentia a l'ànima que estava malament escriure sobre la fi del Fantasma o sobre cap on està anant Broadway ara mateix. [Nicholas Lloyd Webber va morir el 26 de març als 43 anys]

Però ho provaré. Ho dec tot al meu amor cap a Broadway i el seu gloriós llegat de musicals. Així que tot el que escric prové del meu somni d'infantesa d'arribar algun dia al Great White Way [el sobrenom que els novaiorquesos utilitzen per referir-se a la gran avinguda dels teatres musicals de la ciutat]. Tots els camins em porten al meu amic i col·laborador Hal Prince. La meva relació amb en Hal es remunta al 1970, quan va enviar-me un telegrama en què proposava dirigir i produir Jesucrist Superstar a Broadway. Va demanar-m'ho just després que l'espectacle ja tingués un director. En Hal sabia que m'havia sabut greu i vam mantenir el contacte.

Avancem fins al 1975. En Hal acabava d'estrenar triomfalment A little night music quan By Jeeves –el musical de Wodehouse en què jo havia escrit la música– va punxar a Londres. En Hal va escriure'm quan havia tocat fons. La carta contenia el seu mantra. Va dir-me que li havia agradat la meva partitura, però que "no pots escoltar la música si no pots mirar l'escenari". L' escenografia de By Jeeves era horrible i la de A little night music era magnífica. Més endavant, en Hal va concedir-me mitja hora al bar de l'Hotel Savoy. La seva frase de comiat: "Que no et faci mai por compondre música nova, bona i valenta, Andrew, i no estiguis mai aterrit pel fracàs".

El 1978 en Hal va dirigir Evita, que després va anar a Nova York. Malgrat les crítiques horribles, es va convertir en el meu primer hit de Broadway, juntament amb en Tim Rice. Després d'allò, en Hal i jo ens vam trobar regularment. Tot i que els nostres espectacles eren molt diferents, la nostra voluntat era la mateixa: l'amor pel teatre i per Broadway. En Hal va veure Cats en una prèvia a Londres. Encara guardo les seves notes.

Saltem fins al 1985, quan ens vam trobar a la festa dels nominats dels premis Tony a l'Hotel Plaza. Els treballadors estaven en vaga, no hi havia cap oportunitat remota perquè l'espectacle nominat d'en Hal guanyés i vam marxar a un altre lloc. La conversa, tal com la recordo, va fluir de la manera següent:

Hal, dirigiries mai una història romàntica?

— Nen, en tens alguna al cap?

Sí, des que vaig veure South Pacific. Jesús, els gats i la dona d'un dictador argentí no han acabat de funcionar.

— Tampoc ho han fet els meus. Continua...

Li vaig explicar que just havia acabat de llegir un llibre titulat El fantasma de l'òpera. ¿Com havia pensat que aquella història, enterrada en una novel·la que era incapaç de decidir si era una història de terror o de detectius, Svengali o Trilby, era el tema perfecte? Aleshores li vaig dir que volia que el teatre semblés una sala d'òpera en desús, el canelobre de la qual pogués emergir de l'escenari alhora que l'edifici tornava a la seva glòria antiga. En Hal va dir: "Ves a escriure la música".

I fins fa unes setmanes. Després de 35 anys, les representacions del Fantasma a Broadway han arribat a la fi. Veure acabar aquesta creació meravellosa és una pèrdua personal. Va ser l'última producció de Hal Prince a Broadway, amb la seva orquestra de gairebé 30 músics i un dels més grans dissenys d'escenografia que mai s'han vist en un teatre. La ironia és que aquesta última temporada ha estat la millor de l'espectacle. Potser tornarà a ressorgir.

És la fi d'una era a Broadway? No.

Per als teloners, l'era dels grans musicals originals de Broadway va acabar fa temps. Hits massius com Hamilton i el Fantasma no van néixer a Broadway, a diferència de West Side story i El violinista a la teulada. Qui està assumint riscos, com en Hal va fer meravellosament amb l'Stephen Sondheim? ¿M'equivoco si penso que una gran obra com Pacific Overtures no hauria debutat a Broadway avui, tret que hi hagués un sugar daddy apassionat pel projecte entre bastidors?

Avui dia pot costar cinc milions de dòlars produir un espectacle en un teatre petit de Broadway. Pocs muntatges poden recuperar la inversió, encara que els preus de les entrades siguin astronòmics. Un musical de mitjà format avui pot arribar a valdre 18 milions de dòlars. Els costos setmanals de representació del Fantasma abans de la pandèmia eren de 850.000 dòlars; els requisits addicionals de l'era pandèmica van elevar les despeses fins a gairebé un milió de dòlars, i això amb els drets d'autor mínims per als seus creadors.

No és estrany que ara els musicals tinguin repartiments limitats i escenografies mínimes. No és estrany que els productors recorrin a musicals jukebox amb catàlegs de cançons que tothom coneix. No és estrany que els joves creadors se'n vagin a escriure a qualsevol altre lloc que no sigui Broadway per guanyar-se la vida.

Veritablement, no sé la resposta als reptes sempre descoratjadors de produir musicals a Broadway. Però tinc la certesa que tots els que creiem en Broadway hem d'unir les nostres ments si ens preocupa quin tipus de futur hi haurà. Espectacles com El rei lleó i El fantasma són una excepció, no la norma. Primer hi ha el preu de les entrades. La mitjana és ara de 130 dòlars per tiquet, inassumible per a massa gent. A això s'hi han d'afegir els importants beneficis de les plataformes de venda digital amb la qual cada teatre té els seus acords contractuals.

L'experiència teatral s'ha de millorar. El 2023 no pots tenir un públic desesperat durant els entreactes, a la recerca de lavabos en un bar a l'altra banda del carrer i sota la pluja. Els sindicats teatrals també han d'ajudar. És de molt interès per part dels seus membres garantir un Broadway saludable i vibrant. La manera com els múltiples contractes sindicals augmenten els costos dels espectacles de Broadway és insostenible.

Però, malauradament, hi ha un escenari massa probable. A diferència del West End de Londres, Broadway és una marca mundial indissolublement lligada a Nova York. Si vols establir-hi una marca, tenir un espectacle a Broadway és com llogar una botiga cara amb pèrdues a la Cinquena Avinguda de Nova York o a l'Oxford Street de Londres. D'acord, la teva marca perdrà diners, però ha de ser allà per garantir un desplegament exitós a tot el món de l'espectacle.

Per favor, no.

Aquesta ha estat una temporada de comiats, personals i públics. Amb el teló ara caigut a Nova York sobre el musical que ha estat el més gran de la meva carrera, prego apassionadament perquè Broadway redescobreixi les ganes per a noves partitures i treballs originals que em van fer tanta il·lusió quan era, tal com en Hal m'anomenava, un nen.

Copyright The New York Times