Una Ángela Cervantes extraordinària, visceral i estripada

La furia, segon i poderós llargmetratge de Gemma Blasco, és una pel·lícula feta absolutament des de les entranyes. Quan l'Alex, una xavala de barri que aspira a convertir-se en actriu professional, esbudella al pati de casa de la seva tia un porc senglar que acaba de caçar, la càmera de Blasco s’atura en el detall: primer, els intestins, i, finalment, el cor. És una escena inusualment gràfica al cinema espanyol recent (encara que dialoga meravellosament amb Las vísceras, el fantàstic curtmetratge d'Elena López Riera), i que contrasta amb la pantalla en negre amb la qual Blasco filma –deixant-ho en fora de camp visual, però no sonor– l'acte més violent d'un film marcat, de principi a fi, per la violència: la brutal violació que pateix l'Alex durant una nit de festa.

A partir d'aquest moment, la pel·lícula es desenvolupa –de manera similar a la sèrie Podría destruirte– com una fragmentada història de venjança que es revela cap al final (sobretot a través del personatge d'Àlex Monner, massa esquemàtic) com una reflexió sobre les diverses formes que assumeix la masculinitat hegemònica i sobre la impossibilitat de guarir el trauma a través de més violència. Pel camí, i fins al decebedor desenllaç, Blasco invoca referents ineludibles de la història del cinema espanyol, des de la presència totèmica d'Ana Torrent a les al·lusions evidents a l’obra de Carlos Saura i de Juan Antonio Bardem, i reivindica l'art –en aquest cas, la interpretació i el teatre– com a eina de catarsi íntima. A La furia, una extraordinària Ángela Cervantes (premiada al Festival de Màlaga) encarna l'Alex, però també, molt significativament, Medea, i la seva interpretació, visceral i estripada, brutalment física i sempre a punt del col·lapse, constitueix el centre neuràlgic d'un film que transmet la intensitat emocional d'una tragèdia grega.