Ángela Cervantes: "A les dones ens costa molt expressar la ràbia perquè el sistema la reprimeix"

BarcelonaEl 2023, en qüestió de mesos, Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) va encadenar el rodatge del drama La furia, sobre una aspirant a actriu traumatitzada per una violació, i els assajos de l'obra de teatre Jauría, sobre la víctima de la Manada. Una immersió brutal en les conseqüències de la violència sexual que li va passar factura anímica. Ara, tanmateix, comencen a arribar els fruits d'aquell esforç en forma de premis com el que va guanyar al Festival de Màlaga pel paper a La furia, que aquest dijous inaugura el D'A i l'endemà s'estrena als cinemes.

Enhorabona pel premi de Màlaga. Sobretot perquè és el teu primer protagonista en cinema.

— Ha sigut molt emocionant. S’han ajuntat molts factors, perquè també han premiat el meu germà Álvaro i perquè el meu era ex aequo amb Miriam Garlo, que era la protagonista de la pel·lícula de l’Álvaro.

Com ho vau celebrar a can Cervantes?

— Els meus pares van venir al festival i van llogar un apartament per estar-hi tota la setmana veient pel·lícules, les nostres i les del festival, així que va ser una cosa molt familiar. A mi em fa més il·lusió el premi de l’Álvaro que el meu, perquè és un personatge que m’enamora i perquè és una mica la suma de totes les feines que ha fet al llarg de la seva carrera. Ha lluitat molt per ser on és, i jo he sigut testimoni de tot el procés.

Com t’ha ajudat tenir un germà gran actor? Suposo que et deu haver aconsellat sovint.

— Sí, molt. El meu germà és un referent per a mi. Ja passa entre germans de qualsevol família, però aquí s’ha ajuntat amb la vida laboral. I en aquesta professió que sovint és tan solitària i on hi ha tanta incertesa, és una passada poder compartir amb l’Álvaro totes les fases del procés, des del càsting als assaigs, els rodatges o la promoció. Em sento molt afortunada.

Com t’arriba el personatge de La furia? La directora, Gemma Blasco, era amiga teva, oi?

— Sí, ens vam conèixer a primer d’ESO i vam fer l’institut juntes. I els nostres camins encara es van unir més quan ella va estudiar cinema i jo feia interpretació. La Gemma va patir una agressió sexual als 18 anys que jo, com a amiga seva, vaig viure de molt a prop. Ella sabia que volia fer una pel·lícula sobre el tema, allunyada de la seva experiència, però sí plasmar d’alguna manera el que va sentir, sobretot en les fases posteriors. I sempre deia que volia que jo fos la protagonista. De fet, jo imaginava que seria la meva primera pel·lícula, però ja m’està bé que no hagi acabat sent així, perquè era un personatge i una pel·lícula molt complexos, i tenir una mica d’experiència ajuda.

Amb La furia i Jauría t’has fet un màster sobre violència sexual. Què és el que sol costar més d’entendre sobre les víctimes de violència sexual?

— En general, costa molt entendre-les. I encara que s’ha fet molta feina, seguim jutjant les víctimes. Hi ha alguna cosa molt arrelada interiorment que ens fa qüestionar-les. El mateix gest de preguntar “què ha passat?”. Tenim poca educació per gestionar els casos de violència sexual, i hem d’aprendre a fer un pas enrere i donar l’espai que es necessita, i ens fa molta por aproximar-nos.

Crítica de 'La furia': Una Ángela Cervantes extraordinària, visceral i estripada

És un paper amarat de dolor, però sobretot d'una ràbia que el teu personatge és incapaç d'expressar. Com accedeixes a tota aquesta foscor?

— De la ràbia en vam parlar molt. A les dones ens costa molt expressar la ràbia perquè el sistema la reprimeix. Tenim por que hi hagi un rebuig a mostrar-nos enfadades o rabioses, a perdre els estreps. I no hauria de passar res, són emocions i hauríem de poder transitar-les. A mi em costa encara més, perquè no estic acostumada a expressar aquestes emocions en la meva vida. Però alhora és el que més m’agrada d’aquesta professió des que era petita i feia teatre. Jo havia de ser la bona filla i la bona estudiant, però el teatre m’oferia la possibilitat d’enfadar-me i fer coses políticament incorrectes. M’atreu explorar aquestes parts fosques que tenim tots.

Per què continuen sent un tabú la ira femenina o l’expressió de la ràbia?

— Al final és un mecanisme de control. Si no deixes que algú s’expressi o la castigues quan s’expressa es reprimeixen segons quines emocions, et vas tancant i cada vegada et costarà més expressar-te. En la pel·lícula es veu molt clar con jo li vull confiar el que m’ha passat al meu germà i ell es torna boig, que és l’últim que jo necessito. Així que penso que l’he cagat, que no hauria de dir res i me'n vaig a l’altre extrem. ¿Com l'hi explicaré a ningú més si quan ho faig provoco aquesta reacció en els altres i jo prou feina tinc amb el que he de gestionar?

Aquestes emocions també et poden fer mal a tu. Com et protegeixes?

— Jo treballo des de la tècnica, soc molt conscient que no soc el personatge que faig. És cert que tot el que interpreto parteix d’algun lloc personal, però jo trio el que faig servir: puc agafar una cosa molt petita i fer-la molt gran. Quan feia Jauría, un dia potser plorava perquè una senyora mirava el mòbil, i com que jo estava molt sensible, ho feia gran per així parlar d’una altra cosa realment greu. Dit això, al final del rodatge La furia vaig notar que, a més del cansament físic i emocional, hi havia un pòsit de tristor, una davallada anímica que tenia a veure amb la foscor i la intensitat del material.

I això no et va fer dubtar si acceptar o no el paper de Jauría?

— El càsting em va arribar a principis del 2023, quan ja sabia que faria La furia tant sí com no. I esclar, vaig dubtar, però alhora era incontestable que volia fer els dos projectes. I quan em van dir que sí a Jauría vaig pensar que primer em centraria en La furia, després en Jauría, i ja veuríem com ho gestionava. I ha sigut molt més dur Jauría, perquè el teatre demana molt més. Fer-ho cada dia i durant tant de temps no és el mateix que cinc setmanes de rodatge en què les escenes van passant. Al teatre és hora i mitja de funció patint. No treballes amb la violació tota l’estona, però estàs plorant una bona estona cada dia i el teu cos no sap que és una obra de teatre i sent que estàs molt trista.

I ara com estàs?

— Ara estic descansant. Necessitava parar, perquè si no és quan comences a desenamorar-te d’un ofici que m’encanta. Passa en totes les feines: quan abuses o tens massa pressió perds el record del que t’enamora de la feina.

I quin és el teu millor record associat a actuar?

— Que bo. M'ha vingut al cap una cosa... Quan era petita tenia extraescolars de teatre, i quan fèiem la funció de final de curs, la meva àvia sempre m’ajudava amb els vestits, perquè cosia. Una vegada va venir a la funció amb les seves amigues i recordo molt aquell moment de sortir de la funció i veure la meva àvia dient a les amigues que jo era molt bona. I jo, a través dels seus ulls, també ho vaig veure clar, carregada d'adrenalina. Eren funcions molt emocionants, perquè venia tota la família i era molt bonic.

Suposo que després de La furia tindràs ganes de fer alguna cosa més lleugera.

— Sí, de fet jo em considero una actriu de comèdia. M’agradaria fer una comèdia. Vaig fer comèdia al teatre, La pell fina, i quan estava fent Jauría ho recordava i pensava: “Que divertit que era allò!”. I a més funcionava, el públic reia. És una sensació... Vam arribar a tenir atacs de riure a l’escenari. Què et paguin per això és una passada.

La pel·lícula que et va llançar en el cinema era, de fet, força lleugera: Xavales. Hi eren també Elisabet Casanovas, Victoria Luengo i Carolina Yuste.

— Sí, era un grup molt potent. Jo flipava de ser-hi, sentia que m’havia colat en aquell repartiment. I va ser la meva primera experiència en cinema. Un rodatge molt complicat, perquè ens va enxampar la pandèmia. Però també va ser la primera vegada que vaig anar al Festival de Màlaga, el primer contacte amb les entrevistes, l’estilisme, el photocall... Jo no sabia que tot això forma part de la feina. I vaig tenir molt bones mestres, la Vicky, la Carol i l’Eli, que ja portaven temps actuant.

Aquesta mateixa setmana has estrenat El mal invisible, el teu retorn a una sèrie de TV3 després de l’etapa de Coms si fos ahir.

— Sí, s’ha ajuntat tot. Tinc la sensació que no estic gaudint les estrenes, perquè és com si la feina de dos anys es concentrés en dues setmanes [també ha estrenat Lo que queda de ti a Màlaga]. Estic molt agraïda d’haver estat treballant, però m’agradaria que tot fos més esglaonat, perquè si no és com una sobredosi d’informació meva. Sigui com sigui, sento un gran afecte per part del públic català i de TV3, que sempre m’ha cuidat moltíssim. Tinc la sensació d’estar com a casa, de tenir un deute amb TV3 i amb Catalunya. És molt bonic tenir un lloc. No sempre passa.

Quan et facis més gran i et preguntin si tens un bon record de Com si fos ahir, on vas començar, què diràs?

— Que sí, molt bon record. L’altre dia a la ràdio em van posar la primera escena que vaig fer a Com si fos ahir i em va fer molta il·lusió, m’ajuda a recordar aquell amor i aquella il·lusió per aquesta feina que ara potser he de tornar a trobar. Tinc molt bon record de la família que es va crear, de Sònia Sánchez, la directora, que em feia confiança i veia en mi allò que jo mateixa no veia; o de Montse Germán, que feia de la meva mare. El temps passa i no ens veiem molt, però hi ha un vincle que es va crear després de tants anys rodant com una família.