La fantàstica irreverència d’Angélica Liddell
La creadora escènica desplega els retrets i laments de 'Dämon. El funeral de Bergman' al Teatre Lliure, dins del Festival Grec
'Dämon. El funeral de Bergman'
- Creació i interpretació: Angélica Liddell
- Festival Grec. Teatre Lliure. 19 de juliol del 2024
La por a la mort i a la decadència quan s’arriba a una certa edat i l’art com a única forma d’afrontar-la inspiren la nova creació de la diva figuerenca Angélica Liddell, Dämon. El funeral de Bergman. També articulen una diatriba farcida d’admonicions adreçades a una entregada platea que en acabar aplaudeix amb afany el menyspreu i la reprimenda d’aquest impetuós i majestuós animal escènic i el seu irreverent ritual. Irreverent en forma i en fons. En imatges i en paraules.
El ritual d’una sacerdotessa quasi nua que s’inicia amb l'ablució vaginal i la consegüent aspersió sobre el públic de l’aigua de figa sagramentada, que continua amb la presència del papa Joan Pau II, a qui caldrà també rentar els baixos, i que clourà a tocar del fèretre de fusta d’avet d'Ingmar Bergman amb la diva vestida de negre proposant-li matrimoni i pregant que la mort no els separi.
El gran director suec no suportava la crítica. Ella l’odia. D’aquí que la primera de les tres escenes amb què compon la funció estigui dedicada a atacar la crítica teatral francesa (un d’ells l’ha denunciada penalment per injúries després de l'estrena al Festival d'Avinyó) que, per altra part, diu, és l'única crítica enfront de la qual una artista es pot immolar; segons Liddell, "la crítica espanyola no ho mereix", tot i que amb el pas dels anys seran les notes del crític l’únic que quedi de la seva feina.
Acabada la revenja, Liddell omple l’espai de paraules amb un exuberant monòleg de gairebé una hora i mitja. La fúria de la por, la rancúnia del lament, l’opressió de l’angoixa, la ràbia de l’inevitable, el menyspreu dels altres i l’odi als pares flueixen de la seva boca, tot puntejat per ràfegues musicals. Hi ha tanta exageració i tanta reiteració que, personalment, em fa somriure. Tot plegat al bell mig d’un gran espai escènic vestit amb els colors preferits de Bergman: el vermell del terra, el blanc dels tuls laterals i el negre de les cadires de rodes amb què seguidament s’aixecarà la base performativa de la proposta amb brillants composicions plàstiques.
I arriba el funeral de Bergman. Una reproducció del que el cineasta i director teatral havia deixat encomanat i que una de les assistents va gravar en vídeo. Els actors de Dramaten d’Estocolm (la diva no s’està de res) canten els salms a cappella, però un soroll maquinal tapa qualsevol harmonia. El mateix amb la violoncel·lista que interpreta una peça dolça però que no se sent. Liddell pot ser, és, molt cruel. És clar que tot és teatre. I a la fi ella prega per una mica d’alegria que trobarà, ja vestida de vermell i envoltada del nombrós elenc (una vintena de persones) al so d’una cançó de Pet Shop Boys: It's a sin.
[Les fotografies que acompanyen aquesta crítica són d'una representació de Dämon. El funeral de Bergman al Festival d'Avinyó, perquè Angélica Liddell no ha permès que es fotografiés l'estrena a Barcelona.]