Angélica Liddell: "Surto a l'escenari a gaudir de la guerra"

BarcelonaLa dramaturga i actriu Angélica Liddell (Figueres, 1966) ha tingut una relació intermitent amb Catalunya. És un nom habitual del festival Temporada Alta i també va ser-ho al Teatre Lliure quan Àlex Rigola n'era el director, però ha tingut "el gran dolor", com diu ella mateixa, d'estar deu anys sense anar a un teatre barceloní, fins que l'any passat Francesc Casadesús la va programar al Festival Grec amb La letra escarlata, amb un èxit clamorós que també envolta l'espectacle amb què torna enguany, des de divendres a diumenge al Teatre Lliure, Liebestod, el olor a sangre no se me quita de los ojos, Juan Belmonte. "Un any abans de venir al Grec amb La letra escarlata em van trucar per dir-me que em donaven el Premi Nacional de Catalunya i vaig dir que no el volia, jo el que volia era venir aquí a treballar. Quan em senti estimada un altre cop, si voleu, me'l doneu, però aleshores hi vaig renunciar", diu Angélica Liddell, que tot seguit parla del seu últim espectacle: "Per mi posar-me davant del públic sempre és un gaudi, per més que hi hagi dolor, patiment i paradoxa i bel·ligerància, guerra, perquè necessito estar en guerra. Surto a gaudir de la guerra".

Liebestod vol dir "mort d'amor" en alemany i és una referència a Wagner, tot i que a l'espectacle la música del geni de Leipzig conviu amb música espanyola popular que ha marcat la vida de Liddell. Barcelona és la primera ciutat on l'espectacle es pot veure després de l'estrena absoluta al Festival d'Avinyó fa poc més d'una setmana. "Amb Avinyó hi tinc una relació gairebé de núvia; hi he presentat vuit obres. Tinc una relació molt bel·ligerant amb França i ells ho accepten; han admès que la irracionalitat hagi entrat en el cor del racionalisme. Si nos fos pels italians i els espanyols, els francesos es moririen d'avorriment", sentencia.

Liebestod té l'origen en un encàrrec sobre la història del teatre que li va fer el director teatral suís Milo Rau. Liddell assegura que per a ella la història del teatre i la seva relació amb el teatre és la de "l'emoció i la sang", i partir d'aquí va aparèixer immediatament la tauromàquia, que ella considera una de les belles arts que està lligada al teatre per la tragèdia. "No m'he identificat amb ningú més que amb [el torero] Belmonte", diu Liddell, que a l'espectacle comparteix escenari amb Gumersindo Puche, Palestina de los Reyes, Patrice Le Rouzic, Borja López, Ezekiel Chibo i una dotzena de gats, perquè dins del món dels toros hi ha la creença que donen sort als toreros. "Belmonte era un home tràgic. Crec que va viure amb la frustració de no morir a l'arena, com Joselito, i va decidir acabar amb la seva vida perquè era el seu destí", especula Liddell. La figura de Belmonte la va conèixer amb profunditat gràcies a la biografia del periodista Chaves Nogales.

L'espectacle també inclou un homenatge al pintor Francis Bacon, a través de la frase que li dona títol i de la imatge d'un bou esquarterat en dos suspès del damunt l'escenari. "Per damunt de tot busco la bellesa a l'escenari. És com resoldre un problema d'astrofísica, perquè és el més angoixant quan entres en una sala d'assaig", diu Liddell. Encara que la referència a la sang del títol pot aixecar suspicàcies en un temps de covid, quarantenes i puritanisme, Liddell se'n desmarca i situa el paper de la sang en el terreny del ritual: "En la sang no hi ha un propòsit d'alterar la part higiènica de la societat. Per mi la sang és aquesta alteració física que em permet entrar en el ritu, i això només no passa quan estic davant del públic. Em permet portar el meu cos a un tipus de límit que em permet entrar en el sacrifici, en el ritu". Així que aquest ritual conviu amb les idees que Liddell vol transmetre. "La lluita contra el que és higiènic, naïf i pla està més relacionada amb les idees que amb la sang, i aquestes idees també són a l'espectacle", afirma.

Liebestod, el olor a sangre no se me quita de los ojos, Juan Belmonte està compost per diferents quadres escènics en què Liddell expressa "el patiment a través d'imatges boniques", algunes de les quals fan referència a la vida de Belmonte. I el text és on Liddell es posa "en perill". "Havia de posar-me en perill, no podia ballar amb el fantasma de Belmonte sense fer-ho i recordar aquesta part d'immolació i de mort desitjada, i aquest desig a vegades d'autodestrucció. "Jo treballo amb la meva pitjor part, no vull furtar la part fosca de l'ànima", conclou l'artista.