Anglada-Camarasa torna a Pollença, trenta anys després

PalmaTres dècades després que l’obra d’Anglada-Camarasa partís de Pollença cap a Palma, el poble es retroba amb l’artista que va convertir aquell entorn natural en el moviment d’art paisatgístic més important de l’Estat a principis del segle passat. El reencontre és la mostra Anglada-Camarasa 150 anys, que s’inaugura aquest diumenge, 10 d’abril, a l’església del Convent de Sant Domingo, on es podrà visitar fins al 26 de juny. El 1991, la Fundació la Caixa va adquirir gran part de l’obra que custodiava la família i que es va traslladar del Museu Anglada-Camarasa al CaixaFòrum . “De llavors ençà Pollença no s’havia trobat amb Anglada. Ara es retroben, en el 150è aniversari i amb permís de la pandèmia”, diu el codirector del Museu de Pollença i comissari de la mostra, Andreu Aguiló, amb Sílvia Pirrazo, neta del pintor.

Feia tres anys que la direcció del museu treballava per poder fer possible la mostra i que, així, l’artista “tornàs al seu espai, al seu entorn natural, que és Pollença i el Moll”, afegeix Aguiló. L’aniversari del naixement va ser l’any passat, però la pandèmia va endarrerir l’organització per deixar pas a un petit tast, una mostra de la producció de dibuixos que encara són de la família. En un futur, a Pizarro li agradaria que l’art d’Anglada tornàs més sovint al municipi:“Tenir-lo més present a Pollença, allà on es va sentir tan identificat amb el paisatge i on va passar molts anys feliços”. Amb aquesta mostra, prossegueix, “és inevitable pensar en el museu que hi va haver i que la família va dur durant més de 20 anys”. Però va arribar un moment que l’obra “ja era molt difícil de conservar, així que va ser una bona solució que la Fundació l’adoptàs”, recorda Pizarro.

Tots els ‘anglades’

La selecció d’obres l’han feta amb l’objectiu de mostrar totes les etapes artístiques del pintor, “perquè no tot Anglada és paisatge, que és el que hi ha en el cap de tothom, almenys a Mallorca”, assenyala Aguiló. Així, a l’espai expositiu s’hi troba un tast de la seva etapa més modernista, la influència de la vida nocturna i cosmopolita parisenca, la part acadèmica, la immersió en el paisatgisme “i la fusió de totes aquestes coses al llarg de la seva carrera”, detalla el director del museu. D’altra banda, també han prioritzat l’obra poc exposada, com ara Adelina, que mostra una senyora seguda en la barraca d’un pi, peça que feia una dècada que no veia la llum a l’illa. “Per nosaltres és molt significatiu dins el món angladià a Mallorca, perquè mostra aquell paisatge idealitzat, que recorda Formentor”, explica Aguiló.

Cal recordar que Anglada deixa París i s’estableix a Mallorca el 1914 ja com a artista consagrat, un dels més reconeguts del moment, però no com a paisatgista. Anglada no és paisatgista quan arriba a Mallorca: “És una maleta que obre aquí i s’hi obsessiona”, precisa Aguiló. Gran part de la seva vida transcorre al Moll, on visqué entre el 1914 i el 1936 i del 1948 fins que va morir, el 1959.

L’arribada de l’artista català és un punt d’inflexió en el procés pictòric de Mallorca, perquè hi atreu molts d’artistes d’arreu, com Pere Ysern, Felipe Bellini, Enric Galway, López Naguil, Ramaugé i Cittadini, entre altres, que anaven i venien. En bona part al voltant d’Anglada, s’ajuntaren amb pintors de les Illes: Antoni Gelabert, Dionís Bennàssar i Vives Llull, entre molts d’altres. Tots trobaren al nord de l’illa l’escenari ideal per submergir-se en el paisatge: les cadenes de muntanyes, la mar, les nuvolades, els arbres... foren protagonistes únics dels seus quadres. Es parlarà, llavors, de l’Escola Pollencina, però Aguiló concreta que Anglada-Camarasa no n’és el mestre: “És un far, el més madur, el més reconegut”.

Per a Pollença també significa un canvi: esdevé un epicentre cultural i intel·lectual. Un paisatge que, a més, s’exporta a Europa i part d’Amèrica amb exposicions i col·leccions de prestigi. Personalment, Anglada estava arrelat al poble, com detalla Pizarro en el catàleg l’exposició, on conta que era soci del Club Pollença, que va tenir molta relació amb el seu ajudant de jardiner (sobretot als anys 30, quan l’atreien molt les flors) i sovint sortia amb els mariners, en unes passejades durant les quals aprofitava per pintar.