200 anys de la National Gallery, la casa dels tresors

LondresFesta d'aniversari a Trafalgar Square. La National Gallery arriba als 200 anys d'història aquest divendres i, per celebrar-ho, la famosa pinacoteca de Londres ofereix durant el cap de setmana, entre llenços i olis, un parell de recitals de poesia a càrrec del poeta Ben Okri i concerts de música, amb la participació del pianista Jools Holland, la violinista i compositora Anna Phoebe –que evocarà paisatges sonors inspirats en algunes de les teles de la col·lecció– i les cantants Ruby Turner i Louise Marshall, acompanyades del cor London Contemporary Voices.

La proposta musical evoca les sessions de migdia que la també pianista Myra Hess va començar a fer l'octubre del 1939, a la sala 38, per aixecar la moral de la població durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores pràcticament la totalitat de les obres del museu ja s'havien evacuat a llocs segur del País de Gal·les i del comtat de Gloucester, a l'oest de la capital. En aquesta ocasió, les obres de Canaletto acompanyaran les diferents interpretacions.

A més, aquest divendres i també dissabte, a la nit, sobre la façana de l'edifici, es projectarà un espectacle de llums amb què es mostraran pintures emblemàtiques de les més de 2.600 peces de la col·lecció, i amb què es pretén desenvolupar la història de la institució. Més enllà de la contemplació dels quadres, els concerts i els recitals, la National Gallery intenta també implicar al màxim el públic londinenc mitjançant la posada en marxa de tota de mena de tallers: entre altres, un de fotografia de retrats inspirats en el Renaixement i la possibilitat de col·laborar en l'elaboració del creatiu pastís d'aniversari, fet de paper i ideat per l'artista Lucie MacGregor.

Sovint s'acusa Londres de macrocefàlia i de centralisme en relació amb la resta del Regne Unit, tant econòmicament com políticament i culturalment. I, per posar-hi distància, almenys en aquest últim àmbit, aquest mateix divendres dotze de les pintures més icòniques de la galeria inicien un recorregut per altres museus de les illes perquè la població en pugui gaudir. Un tour que igualment s'acompanya d'un aprofundiment de les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen per posar a l'abast no només dels britànics, sinó de tot el món, el fons de la National Gallery.

El director de la National Gallery, Gabriele Finaldi, afirma que amb aquest seguit d'iniciatives confia atraure gent que ja coneix el museu, però també aquells que “encara no l'han descobert”. L'any passat la National Gallery va rebre 3,09 milions de visitants a la seu de Londres. I en va sumar 1,2 milions més entre les diferents exposicions que, sota el patrocini o amb fons del museu, es van fer arreu del món. En l'any del 200 aniversari l'expectativa de la direcció és créixer encara més.

I la gran aposta de la temporada per aconseguir-ho és la presentació d'una exposició de les considerades blockbuster, amb Van Gogh com a reclam, que s'inaugurarà el 14 de setembre i que romandrà oberta fins al 19 de gener del 2025. L'excusa, si és que en cal cap, és que la National Gallery va comprar fa cent anys La cadira de Van Gogh i Els gira-sols, del 1888.

Al costat d'aquestes joies, que el visitant quotidià de la galeria pot veure sempre de franc, l'exposició Van Gogh: Poets and Lovers –la primera que li dedicarà la National Gallery– també presentarà, entre altres, quadres tan captivadors com Cel estelat sobre el Roine (1888) o Casa groga, del mateix any. Aquesta serà la segona gran exposició sobre el pintor que es podrà veure a Londres en cinc anys. El 2019 la Tate Britain de Pimlico va presentar Van Gogh i la Gran Bretanya, una exploració de les arrels londinenques del postimpressionista, que va passar tres anys a la ciutat, del 1873 al 1876, i que va ser un habitual visitant de la pinacoteca.

La Cambra dels Comuns pren el relleu

En el moment en què es va fundar la National Gallery, altres països europeus ja tenien galeries d'art públiques molt rellevants. El Louvre s'havia fundat el 1793; el Museu del Prado, el 1819, o encara abans la Galeria dels Uffizi, de Florència, el 1581. Com evoca Gabriele Finaldi –que havia sigut director adjunt de conservació i investigació del Prado del 2002 al 2015–, que Londres no tingués una institució equivalent implicava que "l'orgull nacional estava en joc". I quan es fa el pas de fundar-la, es tenia molt present "també l'ambició de crear una entitat que aportés benefici públic".

És en aquest context quan, el 1824, la Cambra dels Comuns compra 38 quadres de l'empresari John Julius Angerstein, que romanien exposats a la seva casa de Pall Mall –una de les més avingudes més nobles de Londres–. Entre altres teles, hi havia el Retrat del Papa Juli II (1551), de Rafael, arquetip fundacional de la representació del poder; La violació de les sabines (1639), de Rubens, o Port amb l'embarcament de la reina de Saba (1648), de Claudi de Lorena, una obra que va tenir una enorme influència en l'Anglaterra del XVIII, que no només va afectar la pintura i el col·leccionisme, sinó la manera de veure el paisatge real del país.

Encara que la fundació formal va ser el 1824, no va ser fins al 1838 que la National Gallery va obrir la seu de Trafalgar Square, a l'edifici neoclàssic de William Wilkins, ampliat el 1991 amb la construcció de la Sainsbury Wing, i que ara s'està remodelant per integrar-la encara més en la construcció original. Els parlaments victorians van finançar l'expansió d'un fons creixent. I, si bé compta amb al voltant de 2.600 quadres, la col·lecció continua sent més petita que la d'altres museus europeus. Tanmateix, recórrer les sales de la National Gallery permet gaudir d'una impressionant col·lecció de la pintura de l'Europa occidental del segle XIII al XX: obres mestres com El matrimoni Arnolfini (1434), de Jan van Eyck; El baptisme de Crist (1437-1445), de Piero della Francesca; Venus i Mart (1485), de Botticelli; La Mare de Déu de les roques (1491-1506), de Leonardo da Vinci; L'enterrament de Crist (1500-1501), de Miquel Àngel; Els ambaixadors (1533), de Hans Holbein el Jove; Autoretrat com a santa Caterina d’Alexandria (1615-1617), d'Artemisia Gentileschi, i La Venus de mirall (1647-1651), de Velázquez, entre d'altres. Tot plegat en una illa de privilegi i suggeriments al centre de Londres.