Ann Perelló: "Tot el temps ens posam filtres i cercam una perfecció que no existeix"

PalmaL'actriu Ann Perelló s'estrena com a dramaturga aquest capvespre al teatre Principal de Palma, amb el text Nua. Radiografia d'un trastorn. La peça és el resultat del projecte que va ser seleccionat en la convocatòria de coproduccions del teatre palmesà. En aquest monòleg, Perelló s’enfronta sola a l’escenari amb els seus fantasmes i ombres del passat. Nua. Radiografia d’un trastorn narra com es viu en primera persona un trastorn d’alimentació. Ho fa sense filtres i sense embuts; tota una declaració d’intencions per tractar un tema que sovint provoca vergonya. Parla, també, de tot l’entramat de pressions estètiques, judicis i ideals de bellesa que imposa la societat. El trastorn, diu l’actriu, “va impregnant cada cèl·lula del teu cos i es converteix en una veu que et posseeix”. Nua es podrà veure aquest dijous, 15 d'abril, a les 19 hores. La funció també es podrà veure dissabte, dia 17 d'abril, a les 18 hores i diumenge, dia 18, a les 19 hores. Les entrades per divendres, dia 16 d'abril, s'han esgotat.

Per què decidiu escriure Nua, una peça en què, com avança el títol, us despullau?

— En veure la convocatòria de coproduccions del teatre Principal de Palma em va travessar el fet de parlar sobre els trastorns de conducta alimentària, sobretot pensant en el que jo havia patit, i sanar-ho. Jo sempre ho havia mantingut en secret, ho havia amagat i, en el fons, havia d'acceptar que aquesta etapa també forma part de la meva vida i de què he viscut. Vaig entendre que se n'ha de poder parlar sense tabús, secretisme o vergonya. En saber que el projecte havia estat seleccionat vaig haver de fer el procés de despullar-me i explicar la meva història a la gent que m'envoltava. Aquí neix Nua. Encara que sigui basada en la meva experiència, hi he posat molta de ficció, he xerrat amb altres al·lotes, testimonis i professionals amb la intenció que la peça fos més universal.

Xerrau d'un trastorn alimentari que vàreu patir, i en l'obra es veu com és un fet que s'amaga, que costa d'explicar. Nua és una manera de dir que hem de posar nom als trastorns i al dolor?

— Hem de posar nom als trastorns perquè el fet de saber què passa ja és una passa important per començar a curar, agafar consciència. Els TCA fan molta vergonya. Et demanes a tu mateixa si eres beneita. La gent et demana: Tu? Per què? Hem de tenir en compte que es tracta d'un problema estructural, no són casos aïllats o individuals. Amb Nua vull fer una reflexió comuna, que no sigui alliçonadora ni que victimitzi. Simplement que qüestioni i revisi. Connectar amb nosaltres mateixos farà que sentim dolor, però posar-li paraules i nom a què ens passa ho alleugereix, i compartir-ho també ho fa més bo de dur.

Què heu descobert, escrivint i fent Nua, de l'Ann que va estar malalta? Supòs que en aquell moment no teníeu tantes explicacions o respostes com ara.

— Que ho vaig passar molt malament. Ho havia amagat davall una estora, però el dolor hi era, hi és i m'ha fet qui som. Ha estat un gran descobriment. També m'he descobert com a artista, com vull fer les coses. Sabia que volia estar envoltada de dones i xerrar des de la nostra perspectiva. Ho he gaudit molt, però també ho he patit molt.

A l'obra es romp la quarta paret amb el públic des del minut u. O sobretot durant els primers minuts. Per què?

— Ens interessa interpel·lar l'espectador. És un monòleg en el qual el públic no interactua, però que intenta dir que tots tenim alguna cosa a veure amb els TCA. A vegades basta un comentari perquè algú decideixi restringir-se aliments. Plantejam que hi ha una suma de factors que et poden fer emmalaltir. És interessant interpel·lar el públic i que reflexioni. Jo estic constantment analitzant què dic i faig, i pensant què puc millorar. Més que culpabilitzar, volem plantejar certes reflexions.

Nua parla de les pressions estètiques, de la publicitat, de la idea de dona perfecta. Quina relació té tot això amb el TCA?

— Quan t'has curat d'un TCA penses: per què l'he patit, què m'ha duit fins aquí? Som beneita? Fent Nua m'he adonat que moltíssimes de dones freguen aquests trastorns, que tenen etapes de consum compulsiu o restrictiu, que viuen amb culpabilitat el fet de menjar. Constantment rebem missatges aparentment innocents que calen en les nostres consciències. A Nua parlam dels titulars de les revistes: Delgada y sexy, per exemple. Sembla innocent, però pot tenir efectes perjudicials sobre algú. Influeix. I crec que les xarxes han accentuat encara més això: tot el temps ens posam filtres i cercam una perfecció que no existeix. Són filtres! I seguit seguit tenim pressió per ser perfectes: si ens feim grans, perquè ens feim grans; si estic grassa, perquè estic grassa; si estic prima, perquè estic prima... Hi té relació perquè ho separa una línia finíssima. Desgranar missatges que ens calen.

Què us ha costat més: escriure la dramatúrgia, verbalitzar-la i interpretar-la a l'escenari o saber que hi ha un públic que us escolta?

— Definitivament escriure-la. No em consider dramaturga, tot i ser-ho. És molt complicat escriure teatre, hi ha molts d'elements amb què jugar. Hem tocat molt la dramatúrgia durant els assajos. Partíem d'un material concret, però n'hem modificat coses. Interpretar Nua també m'ha costat, perquè tenc un equip meravellós, però molt exigent. Ha estat un procés molt laboriós i una feina molt artesanal.

Dirigeix Marta Aran, la dramatúrgia és compartida amb Andrea Ros i l'ajudant de direcció i assessora de moviment, cos i veu és Lucia Torres. Parlau-nos del vostre equip i presentau-nos-el.

— Jo volia rodejar-me de dones i ho he aconseguit. Andrea Ros té un ímpetu especial per arrencar projectes amb dones i s'hi va sumar d'una manera molt intensa. Després va entrar na Lucía com assessora de moviment. És una actriu espectacular, però és que a més controla molt tot el tema corporal. Li va agradar el tema i s'hi va apuntar. La darrera d'arribar és la directora, Marta Aran, i va ser una sort que digués que sí. Va adoptar el projecte i el dirigí com si fos seu. A més, ha estat un repte per ella, perquè mai havia dirigit una peça que no fos seva.