Anna Alàs, nostra senyora del lied
Un recital així hauria de ser rebut com un esdeveniment musical
Anna Alàs Jové, Alexander Fleischer
Petit Palau, 7 de juny del 2021
Quin goig poder presumir de veus que són les nostres millors ambaixadores en matèria artística. La d’Anna Alàs Jové n'és una, tot i que lamentablement es prodiga massa poc entre nosaltres. Programadors i directors artístics de casa no la compten entre els seus projectes, cosa que personalment em sembla un error descomunal. Per sort, quan tenim el privilegi de comptar amb la mezzo terrassenca sabem que la vetllada serà de categoria.
Així va passar dilluns al Petit Palau, en el marc del cicle de patrimoni català, i en coproducció amb la Schubertíada i amb el Centro Nacional de Difusión Musical. Al costat d’Alexander Fleischer, un pianista tan bon músic com ella, Alàs va oferir una primer part amb peces de Manuel Blancafort, les Cinco canciones negras de Montsalvatge i l’estrena de tres cançons de Joan Magrané sobre tres poemes –brillantment escollits– de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La cosa va fluir amb destresa i sensibilitat i amb la suficient i mesurada gràcia i sensualutat antillana en les obres de Montsalvatge.
Però van ser els Schumann de la segona part els que, un cop més, van revelar la generosa i esplèndida paleta cromàtica i expressiva d’Anna Alàs Jové. Els accents patètics de les cançons de Maria Estuarda van ser un dels punts forts de la vetllada, sense oblidar les llàgrimes silencioses del cèlebre lied de l’op. 35. Finalment, Alàs va desvelar-nos els secrets de les set cançons que el músic alemany va escriure sobre textos d’Elisabeth Kulman. Tot i que les introduccions que la mezzo catalana va fer de cadascuna de les peces van ser més que suficients per entendre la pulsió emocional i tràgica de les poesies escollides, era el cant el que més convencia. Eren les inflexions sobre cada síl·laba, sobre cada frase, allò que dotava d’un sentit precís i últim els pentagrames oferts al públic.
La sala no era pas plena, ni de bon tros, i un es planteja fins a quin punt els organitzadors de la vetllada sabien el que tenien entre mans i, sobretot, com oferir-ho. Un recital així hauria de ser rebut com un esdeveniment musical. Almenys, així ho vam viure els qui vam tenir el privilegi d’assistir dilluns al Petit Palau.
