Dia 6 de juliol també sonarà a l’escenari de Consolació el nou disc de l’aranesa Alidé Sans: Arraïtz (Dmusical, 2024), un compendi de cançons tradicionals occitanes observades des del punt de vista d’avui. La directora de la Fundació Mallorca Literària, Carme Castell, explica que aquest vespre està pensat per posar “la música en veu de dona en primer terme”, com també per reivindicar una “relectura de la tradició a través de tres dones artistes que han demostrat que la seva és una mirada distintiva”. En definitiva, és el resultat de la voluntat de deconstruir la tradició i defensar una mirada empoderadora. D’Alidé Sans, Carme Castells destaca “l’autenticitat” i “genuïnitat” amb què ha agafat l’occità, una llengua minoritzada per bé que pròpia de la Vall d’Aran, i la reivindica. “Ens agrada oferir aquests espais per sentir i connectar amb bagatges culturals gens allunyats de nosaltres però sovint desconeguts”, explica la directora de Mallorca Literària.
Anna Ferrer i Clara Fiol exploren la cruesa del desig a ‘Sal als ulls’
La peça és una producció de la Fundació Mallorca Literària que es podrà veure dia 6 de juliol a Consolació (Sant Joan), un vespre que també inclourà el concert de l’aranesa Alidé Sans
PalmaQuan en parlam, totes dues tenen molt clar el projecte, però encara no n’han fet cap assaig. Coincideixen en idees, referències i anècdotes, però totes dues són prudents: “Ara veurem què n’acaba sortint”, diuen. Són les cantants i músics Anna Ferrer i Clara Fiol; la primera, menorquina, nascuda l’any 1993 i amb projectes tan celebrats com Parenòstic al seu currículum; la segona, mallorquina nascuda el 1995, una de les tres cames de Marala i autora de dos poemaris, Miloques i rabasses (Documenta Balear) i Còrpora (AdiA). Juntes, dues illenques de paraula, cançons, música i, ara, creadores de l’espectacle Sal als ulls, una producció de la Fundació Mallorca Literària per al festival La Lluna en Vers, que arribarà a l’escenari dia 6 de juliol, a Consolació (Sant Joan). El mateix vespre, l’aranesa Alidé Sans presentarà el seu darrer disc, Arraïtz (Dmusical, 2024). Dies després de les converses i dels assajos, Ferrer i Fiol ho tenen igual de clar: “És una proposta atrevida en un sentit de cruesa, esquelet i veritats”.
Fa molts d’anys que es coneixen –diuen que en deu fer una dècada–, i totes dues expliquen el mateix: Clara cantava a un cor que dirigia Anna al Taller de Músics de Barcelona. Sempre s’havien relacionat des de rols molt diferents. Fins que a Anna Ferrer li va arribar una proposta, gairebé una carta blanca, des del festival de poesia del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Kosmòpolis: li demanaren un espectacle de 20 minuts que inclogués música, poesia i la mar. Aquests ingredients van fer que Clara Fiol aparegués al cap de la menorquina, que va agafar al vol aquest pensament.
“Li vaig dir a Clara de participar perquè ella està cultivant un camí interessant també en el camp literari i té molt de coneixement de poesia”, conta Ferrer. Per la seva banda, Fiol assegura que se sent “insegura” als recitals de poesia, quan hi va com a poeta: “No és el que més he fet”, apunta, i continua: “Però quan vaig sentir la proposta que, a més, venia per part d’una amiga, amb qui ens entenem en el llenguatge musical, i la feina era aconseguir que aquest llenguatge comú inclogués la paraula, em va interessar molt”, rememora la de Palma sobre aquell primer espectacle, que tenia per títol Amb ulls de sal. La Fundació Mallorca Literària va interessar-se pel projecte i va engirgolar-se una nova creació: “Partint de la idea de la mar, havíem de parlar del desig. I així va néixer la proposta específica per La Lluna en Vers, que duu per títol Sal als ulls”, explica Anna Ferrer. A elles s’hi han afegit Sofia Binimelis, per al vestuari; Antonina Obrador amb les fotos; i Joan Fullana en l’escenografia.
La nova creació parteix, per tant, de la mar com a metàfora del desig: “Des de les onades a la respiració, el fet d’anar i venir, la cadència entre el fet de voler i el de tenir… Feim feina amb la imatge de la mar com una massa que decideix per tu; per entendre que, com més t’entreguis als moviments que la mar et brinda, més a gust estaràs, i que com menys lluitis contra el desig, millor”, comenta Ferrer, que continua: “L’espectacle va sobre no jutjar el que desitjam”.
Sal als ulls és una representació feminista, “en tant que fa crítica d’un desig que no té cura de les dones, sinó que les sotmet”, diuen les creadores. Perquè parla del desig no escoltat de les dones; dels desitjos dissidents, del desig violent, “en el sentit de desig salvatge i animal, que també ens pertany a les dones”, descriuen. Seran prop d’uns quaranta minuts de diàleg entre tonades populars, havaneres, fandangos i versos de poetes com Laia Malo, Juana Dolores Romero, Sofia de Mello Breyer, Safo, Emily Dickinson i Maria Mercè Marçal.
Maneres de relacionar-se amb el desig
I tot això, com es marida? La funció es divideix en capítols, i cada un està dedicat a diferents maneres de viure i relacionar-se amb el desig: “Si bé són apartats separats, gràcies a la música, les cançons i el silenci pensam que tot està ben encaixat, i que els diferents capítols avancen molt orgànicament”, manifesten Ferrer i Fiol. També detallen que, des d’un principi, la menorquina s’ha dedicat més a desenvolupar la part de música tradicional, mentre que la mallorquina ha estat l’encarregada de donar forma a la part més literària. Així, amb la música tradicional, Ferrer encarna una concepció del desig molt diferent de la que encarna Fiol, que de la mà de la poesia pren una paraula, des del principi, molt més actualitzada: “El discurs que surt de la veu de Clara és emancipador. La peça és un diàleg en què cada una defensam coses diferents, fins que la música tradicional i jo anam acostant-nos cap al discurs de Clara, ens anam entregant al desig”, desenvolupa Ferrer.
Sal als ulls és tant una exploració del desig sense por a veure com és de veres, com una mà que acompanya la pròpia exploració. Les dues creadores coincideixen: la peça convida a, en paraules d’Anna Ferrer, “deixar-te anar”, “reconèixer els buits”, “tenir paciència amb l’espera”; i la consideren, com diu Clara Fiol, “envoltant, reflexiva, crua, despullada… que incita a la contemplació”. Un espectacle que vol ser, també, una al·legoria del desig.