"L'Anna Lizaran ens va ensenyar a jugar"

Barcelona"És emocionant sentir que ets la baula d'una cadena, que abans teu va haver-hi gent i també n'hi haurà després; que formes part d'això durant una època però un dia te n'aniràs i arribarà gent nova", diu l'actriu Emma Vilarasau al vestíbul de La Villarroel de Barcelona. Al seu costat, Marta Marco i Emma Arquillué es miren emocionades, amb una certa solemnitat. Saben que l'ocasió ho mereix. Gairebé vint anys després d'estrenar Un matrimoni de Boston a l'Espai Lliure, el director Josep Maria Mestres s'ha proposat fer-ne una nova versió, que es podrà veure del 4 al 6 d'octubre al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, i del 12 d'octubre al 17 de novembre a La Villarroel.

El teatre "té una cosa terrible, que és que desapareix, però hi ha algunes obres que queden a la memòria d'un país, i està bé que es tornin a revisitar", diu el director del Temporada Alta, Salvador Sunyer. La resposta entusiasta dels espectadors corrobora que el muntatge original va deixar empremta en les gairebé 16.000 persones que van veure'l entre el 2005 i el 2006 a l'Espai Lliure, aleshores amb un trio escènic format per Vilarasau, Marco i Anna Lizaran, que va morir el 2013. "És la prevenda més alta que hem tingut mai; abans de la primera funció ja n'hem venut 10.000 entrades", explica la directora de La Villarroel, Tania Brenlle.

"Per a nosaltres, aquell muntatge del 2005 va ser un espai de felicitat –diu Mestres–. Llavors jo estava en un moment vital en què ja intuïa que el teatre s'ha de fer des d'un lloc lúdic, i aquesta obra m'ho va confirmar. L'hem repetida perquè volíem celebrar un llegat i honorar l'Anna [Lizaran], que era la reina de la comèdia del país". Les altres actrius s'afegeixen a glossar Lizaran: "És algú a qui no podrem oblidar mai", assegura Marco. "L'Anna ens va ensenyar a jugar", diu Vilarasau, que en aquest nou muntatge portarà posat el collaret que Lizaran duia el 2005. Tot i això, n'han volgut fer "una producció totalment nova, sense cap mena de nostàlgia", segons Mestres. "Els primers dies, quan començàvem els assajos, em venien els tons de l'Anna, i a la Marta li venien els meus... Però hem intentat oblidar-los, aixecar l'obra des de zero, com si fos la primera vegada", afegeix Vilarasau.

El 2005 Vilarasau i Lizaran interpretaven les dues protagonistes, una parella lesbiana que passa per un moment sentimental complicat, i Marco assumia el rol de la criada d'orígens escocesos. En aquest nou muntatge, en canvi, cada actriu passa el testimoni a la seva anàloga més jove: Vilarasau es converteix en l'Anna, Marco passa a ser la Claire i Arquillué substitueix Marco en el rol de la criada. "Vaig veure Un matrimoni de Boston quan tenia deu anys i, tot i que no en recordava pràcticament res, sé que em va causar un impacte molt fort", explica Arquillué, que està "molt agraïda de rebre aquest llegat". "Esperem que d'aquí un temps, molt de temps, ho pugueu tornar a fer, canviant els papers un altre cop", afegeix Sunyer.

Una parella lèsbica al segle XIX

A Un matrimoni de Boston, el dramaturg David Mamet retrata "com es desfà una relació i com potser es recompon", segons Mestres, que creu que "per això mateix és una obra molt lluminosa". "La podríem resumir com una història d'amor, sexe i poder, però també de complicitat i amistat", afegeix el director. Encara que el títol de l'obra pugui resultar enganyós, Un matrimoni de Boston no passa als Estats Units sinó al Regne Unit, segurament a Londres. "L'expressió «matrimoni de Boston» designava una parella de dones que decidien viure soles, sense suport masculí, no necessàriament sent lesbianes, tot i que sovint sí que era així", explica Mestres, que recorda que "era una designació un pèl sorneguera, amb un punt de menyspreu".

Al parer del director, "el fet d'agafar una parella de lesbianes i col·locar-les a finals del segle XIX, en una societat retrògrada, masclista i patriarcal, provoca una situació absolutament hilarant". Tot i això, creu que "a Mamet li interessa anar més enllà, perquè no es tracta de parlar d'una relació de dues dones, sinó de les relacions d'amor en general". Vilarasau no hi està del tot d'acord: "Si fos una relació heterosexual, aquesta obra no podria funcionar. Tot i que tenen una disputa enginyosa, manipuladora, maquiavèl·lica, entre aquestes dues dones hi ha molt d'amor. Ara existeix el poliamor, en aquella època no existia... Però al final les protagonistes arriben a una conclusió que, per una qüestió de possessió, seria difícil en una parella heterosexual: «Viu com vulguis, desitja qui vulguis, fes l'amor amb qui et doni la gana, però no te'n vagis»".

"Quan vam fer l'obra per primer cop, encara no hi havia hagut la segona onada del feminisme, el moviment LGBT, i per tant ara ressonarà d'una altra manera a l'orella dels espectadors", afegeix Vilarasau, que creu que és "un text molt bo, que s'actualitza sol". Mamet va escriure l'obra pensant ja des del principi en tres actrius amb les quals volia treballar, una de les quals era la seva esposa. Per això, "és un text que no té res a veure amb la resta de la seva producció, caracteritzada pels personatges masculins", segons Mestres. "És l'única obra de Mamet en què no surt cap home, però aquí els homes queden retratats", afegeix irònicament Joan Sellent, que signa la traducció al català del text. "Mamet juga a ser Oscar Wilde i Henry James, i se'n surt sense deixar de ser ell mateix, sense perdre el llenguatge rítmic que va inventar ni unes frases que són gairebé com dards", afegeix Mestres.