Anna Malagrida: "Les crisis afecten les ciutats com si fossin un cos"

BarcelonaEls creadors que marxen i consoliden les carreres a fora sovint han de pagar el preu que a Catalunya rebin poca atenció. Després d'una exposició primerenca a la sala Metrònom, la galeria Senda ha sigut el fil que durant anys ha mantingut la connexió de la fotògrafa Anna Malagrida (Barcelona, 1970), que està establerta a París des de fa prop de vint-i-cinc anys, amb la seva ciutat natal. Fins que a partir d'aquest dijous el Museu Tàpies li fa justícia dedicant-li la primera exposició en un museu barceloní, titulada Anna Malagrida. Opacitas. Velar la transparència. "Quan l'Imma [Prieto, directora del Museu Tàpies] em va proposar aquesta exposició em va fer molta il·lusió", afirma Anna Malagrida.

Així, doncs, ¿té sentit pensar si Malagrida és una artista més francesa que catalana, o una artista catalana París? "Sempre he pensat que ser diferent està molt bé", diu l'artista, coneguda sobretot per una sèrie amb la qual ha documentat, com microhistòries, l'impacte de les últimes crisis econòmiques en els aparadors de la ciutat de París. "És veritat que potser hi ha hagut poc reconeixement aquí, però també és veritat que el fet de marxar i d'haver funcionat allà em serveix perquè aquí també es plantegin fer-ho, és una cosa humana", diu Malagrida.

"A França ser un artista o un intel·lectual existeix d'una manera molt més integrada en un ecosistema on algú que diu coses diferents és més escoltat, interessa més; i no només en un petit món com és el món de l'art. La gent s'interessa més per la cultura perquè és un espai de conversa, d'interacció social, i forma part de la seva manera de viure", subratlla l'artista. "Com en el cas de Marta Palau, treballem per reconstruir els buits que certa història ha deixat en el present -afirma Patrícia Sorroche, cap d'exposicions del Museu Tàpies i comissària de l'exposició-. El que ens interessava molt era no només recuperar figures històriques, sinó també donar espai i visibilitat a artistes que han hagut de treballar des de fora", diu Sorroche.

El desembarcament de Malagrida al Tàpies ha representat canviar la fesomia de les sales del soterrani del museu. En la primera part, dedicada a la sèrie Aparadors (2008-2009), amb un reguitzell de treballs inèdits, està molt ben reeixit l'efecte d'evocar un carrer amb aparadors pintats de blanc d'Espanya perquè els negocis que acollien van tancar perquè van fer fallida. "Les crisis afecten les ciutats com si fossin un cos —diu Malagrida—. Sempre he treballat d'una manera indirecta: mentre que la fotografia documental ensenya el crit, o el que es diu, les marques parlen més subtilment de les tensions del moment i de com afloren en les pells de l'espai col·lectiu". D'una altra banda, l'opacitat dels aparadors pintats de blanc a la qual fa referència el títol de la mostra es converteix en "un camp de possibilitats". En molts dels aparadors s'hi poden veure grafits. Un d'ells és terriblement premonitori, damunt una forma que recorda una pistola: "Le Pen vite".

Arqueologia del desaparegut Club Med del cap de Creus

En la resta de sales es produeix un tomb: en comptes de mirar de fora cap endins, en els altres treballs exposats la mirada va de dins cap enfora. Tot plegat correspon a com Malagrida s'endinsa en les imatges, en les correspondències entre la pintura i la fotografia, en totes les capes que pot tenir una imatge, i com la mirada les activa i desvetlla el pensament. Així, es poden veure dos treballs que Malagrida va fer al Club Med del cap de Creus abans que l'enderroquessin. "És la crònica d'una mort anunciada", diu Malagrida. I un vídeo, Dansa de dona, fet a Jordània, amb el qual, en ple debat sobre l'ús del vel a França, Malagrida va filmar un interior que només és visible a través de la cortina que tapa la finestra. "Les idees, quan les tinc, sempre neixen de detalls molt petits", diu Malagrida.

El recorregut de la mostra, que estarà oberta fins al 28 de setembre, acaba amb un vídeo breu en què es pot veure el netejador dels vidres de la galeria parisenca de Malagrida en acció, en una associació entre la pintura abstracta (el sabó del vidre), la fotografia i la vida quotidiana. "M'agradava poder mirar el gest des de l'altre costat, i, d'una altra banda, és una peça una mica política: jo soc artista i ell és un treballador. Jo estic dins la galeria i ell està fora, i m'interessa donar-li importància i fer visible un treball que és el treball dels invisibles", diu l'artista.