'Un año, una noche': com sobreviure emocionalment a l'atemptat de Bataclan

Espanyol establert a París, Ramón González va descriure la seva experiència com a supervivent de l'atemptat del 2015 a la sala Bataclan a Paz, amor y death metal, punt de partida d'Un año, una noche, la nova pel·lícula d'Isaki Lacuesta que també cofirma el guió amb els indispensables Isa Campo i Fran Araújo. Com en el cinema de Claire Denis (a qui se cita explícitament), la càmera se situa a flor de pell dels protagonistes, el Ramón i la Céline, per copsar la manera amb què els atemptats els afecten individualment i com a parella. Amb dos intèrprets en estat de gràcia, Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant, Un año, una noche plasma els respectius processos anímics dels personatges des de l'àmbit emocional, però també del sensorial: se'ns transmet des del gust reconfortant d'un bon esmorzar a la immersió sonora en la nit dels fets a Bataclan. Les reaccions posttraumàtiques divergents de la parella acaben col·lisionant, i Un año, una noche esdevé també un esplèndid film sobre la ruptura d'una relació amorosa.

Avesat a moure's per territoris més experimentals, Lacuesta enriqueix una pel·lícula impecable com a drama per a tots els públics amb elements de distorsió gairebé avantguardista orgànicament integrats en la proposta: l'escena quasi abstracta amb què s'obre la narració, o com una instantània de la realitat a priori bellíssima pot amagar el pitjor dels horrors; el muntatge fragmentat (gran feina de Sergi Dies i Fernando Franco) que plasma la condició inestable, ingovernable, de la memòria; les diferents variacions del Lament de la nimfa, de Claudio Monteverdi, orquestrades per Raül Refree per modular les emocions; el vidre translúcid de la porta del bany que marca la separació de la parella, quan han deixat de ser reconeixibles l'un per a l'altre... Sense defugir qüestions socioculturals espinoses com l'arabofòbia com a temptació reactiva, Un año, una noche ens submergeix en la vivència emocional diversa de sobreviure a un atemptat terrorista; de superar, al cap i a la fi, la irrupció de l'horror en la nostra vida quotidiana.