Pot l’amor entre una 'stripper' i el fill d’un oligarca rus sobreviure al capitalisme?

És curiós que dues de les estrenes més notables de la temporada coincideixin en la seva assimilació dels codis d’una de les tradicions més nobles del cinema: la de la screwball comedy. Si fa uns mesos elogiàvem la manera com Christian Petzold destil·lava una comicitat baixada de revolucions a El cel roig, ara és Sean Baker qui electrifica la cartellera amb Anora; més que una pel·lícula, una bola d’energia que s’endugué la Palma d’Or al darrer festival de Canes. A l’ull de l’huracà hi trobem el personatge titular, una ballarina de striptease a qui Mikey Madison dona l’aura desestabilitzadora de les figures que van immortalitzar Katharine Hepburn o Claudette Colbert, i una dosi extra de determinació vital. La jove Anora creu que la seva sort canvia quan coneix el Vanya, l’eixelebrat fill d’un oligarca rus: en un tancar i obrir d’ulls, passa de negociar les tarifes pel seu temps i cos a dur un diamant de considerables quirats al dit i tenir un certificat de matrimoni expedit a Las Vegas sota el braç; un fet que no cau gaire bé entre la família del Vanya, que activarà els engranatges per desfer la relació.

És en aquest punt quan el miratge de comèdia romàntica creat pel film s’esvaeix, i ens adonem que això no és un conte de fades, sinó un episodi més en l’eterna història de la lluita de classes. Com a The Florida project i Red Rocket, Baker deixa que el sentit moral de la pel·lícula flueixi orgànic i contradictori; humà, en definitiva. Per això, els personatges triguen a reconèixer la naturalesa de l’embolic en què estan ficats, i la primera trobada entre la protagonista i els esbirros que l’han de convèncer d’anul·lar el casament esclata en una memorable seqüència d’humor físic. Una situació que només es calma quan tothom pren consciència del fet que no són més que mà d’obra sota les ordres i els capricis dels poderosos amb qui s’enlliten.