D'icona generacional a pallassa deprimida

Amb només tres pel·lícules, Shiva baby (2020), Mort, mort, mort (2022) i El club de les lluitadores (2023), l’actriu Rachel Sennott s’ha convertit en una icona de la Gen Z. En part és gràcies a la seva carismàtica presència, però també a un repertori interpretatiu singular, capaç de transmetre la variabilitat emocional de la generació que ha crescut exposada a les xarxes socials. Però si la ironia passada de voltes i filtres havia sigut fins ara la seva marca personal, a Antes era divertido, debut com a directora d’Ally Pankiw, l’actriu es treu de sobre la disfressa de pallassa irreverent per interpretar, precisament, una pallassa trista: la Sam, aspirant a humorista de stand-up i mainadera que lluita amb el trastorn d’estrès posttraumàtic.

La protagonista del film va ser una prometedora monologuista a Toronto, però les seqüeles l’han deixada marginada de la vida social i deprimida. Què li va passar perquè tot s’ensorrés d’aquesta manera? Quan desapareix la Brooke, una adolescent a qui la Sam va cuidar durant dos anys, la història es desplega en dues narratives, passat i present, per tal de descobrir on es troba la noia perduda i, a més, l’origen del trauma de la Sam. No cal tenir un doctorat per endevinar que un succés no existiria sense l’altre, però, malgrat les obvietats, la cineasta i –sobretot– Sennott ofereixen una visió molt colpidora de la vulnerabilitat i de l’empatia.