Els antics cinemes de la Part Forana no aixequen el teló

PalmaEl pròxim 8 de juny l’antic cinema Goya de Manacor viurà una vetllada molt especial. S’hi retrà homenatge a la cineasta Patricia Ferreira, directora, entre d’altres, d’Els nens salvatges, que va morir el passat mes de desembre i que era una autèntica devota d’aquest espai: tant que en va arribar a coescriure un guió amb la mallorquina Marta Sánchez titulat El fantasma del cine Goya. “Quan va visitar la sala en va sortir convençuda que allà hi havia un fantasma que ho mantenia tot com estava”, explica l’actual propietària, Marga Fons, “i d’això va sortir aquesta història que no va poder arribar a rodar”. És per això que, en col·laboració amb el cineclub 39 escalons, han decidit fer-li un reconeixement amb aquest esdeveniment que servirà també per tornar a obrir les portes d’un espai que, tot i que s’hi organitzen coses de tant en tant, fa més de 20 anys que està tancat. És un de tants antics cinemes de la Part Forana de Mallorca on el temps sembla que s’hagi congelat.

El Goya va ser una de les sales més cèlebres però no l’única de Manacor, municipi on a mitjan segle XX es trobaven altres sales com el Principal o l’Imperial. El local està al centre de la ciutat i es preserva gairebé intacte d’ençà de la seva clausura el mes d’octubre de l’any 2000: amb 450 butaques, una pantalla que encara es pot fer servir i tres projectors antics que ja són autèntiques relíquies. “Ara quan hi feim qualque cosa duim un projector digital”, explica Fons, qui comparteix la propietat amb un altre familiar, “però no només l’hem fet servir per posar-hi pel·lícules. També s’hi han fet recitals, lectures de poesia, xerrades, exposicions… És un lloc que la gent del poble sent molt seu i volen fer servir”. I en totes aquestes ocasions, les propietàries han cedit l’ús d’aquest espai que ha tingut diferents projectes de reconversió que no han arribat a quallar mai. “Jo estic més que convençuda que s’hi podria fer un centre sociocultural que permetria fer teatre i música, per exemple, però que també serviria de club social, que sovint la gent jove i la gent gran tenen dificultats per disposar d’un lloc on trobar-se, i més a un municipi com Manacor, amb tants de col·lectius i moviment social”, afirma la propietària. “Des de sempre s’ha reivindicat que s’hauria de tornar a obrir, fins i tot des de CineCiutat es van interessar a venir a fer projeccions un pic per setmana, i el batle actual va dir, en campanya electoral, que s’hi faria alguna cosa, però ara mateix tot està aturat”, resumeix. Des de l’Ajuntament confirmen que l’adquisició no està prevista, ja que la disponibilitat pressupostària no ho fa possible en aquests moments, si bé donen suport a les activitats que s’hi organitzen.

Més de 140 sales durant els anys 60

Aquesta sala manacorina va ser un dels nombrosos cinemes que van obrir durant l’època daurada d’aquests tipus d’espais, entre finals dels anys 50 i principis dels 70. En aquell temps, a l’estat espanyol n’hi havia més de 8.100 i a les Balears es va arribar a la xifra màxima de sales de cinema obertes: un total de 147 l’any 1968, com bé recorda l’historiador Cristòfol Miquel Sbert, autor del llibre El cinema a les Balears (segles XIX i XX), un dels estudis i obres dedicades a l’anàlisi de l’evolució de l’exhibició cinematogràfica a l’Arxipèlag, com ho són diferents llibres de Manel Santana –Els cinemes de Palma, entre ells– o el documental Pantalles buides, dirigit per Miguel Eek.

I si bé el gruix de molts d’aquests treballs se centra en els cinemes de Palma, on durant les darreres dècades de segle XX es van concentrar la majoria de sales, a mitjan segle XX les que s’ubicaven a la Part Forana tenien una importància cabdal per a la vida i les dinàmiques dels pobles: eren més de la meitat de les existents. “Eren el lloc on anaven les famílies per divertir-se i passar l’estona, en un moment en què no hi havia televisió ni tanta oferta d’oci”, relata l’historiador Sbert. “I servia sobretot com a punt de trobada: la gent no anava a veure una pel·lícula, anaven al cinema, al contrari del que es fa ara”, afegeix. Tanmateix, més d’una trentena de les sales ubicades a municipis de menys de 10.000 habitants havien tancat l’any 1971.

Espais multidisciplinaris

Un dels que romangueren oberts i que, de fet, s’acabava de sotmetre a una reforma a finals dels anys 60, era el Recreatiu de Llucmajor, conegut també com Ca’s Coix. Si bé inicialment fou un teatre, a partir dels anys 30 i amb l’arribada del cinema sonor visqué diferents etapes de gran afluència de públic a les projeccions cinematogràfiques. Segons relatava a Diario de Mallorca qui n’era el propietari als anys 60, Tomàs Thomàs, hi havia pel·lícules que s’havien arribat a projectar més de 70 vegades, amb aforament complet en les diferents sessions que s’organitzaven diariament.

Així i tot, el declivi d’aquests tipus d’espais a partir dels anys 80, relacionat amb l’increment de l’ús dels cotxes i l’aparició dels multicines i les sales ubicades a centres comercials, entre d’altres, va fer que passàs a convertir-se en l’única sala oberta al municipi fins que va tancar definitivament les portes l’any 2003. Fins al darrer moment va ser un espai més que estimat pels llucmajorers, com bé recorda Toni Cardell, qui actualment té 35 anys. “Era el lloc de trobada dels caps de setmana”, rememora, “hi anaves amb els amics a veure-hi no una, sinó dues i tres pel·lícules, una darrere l’altra, i entràvem i sortíem a comprar llepolies… Jo hi he vist de tot, allà, perquè en Biel hi organitzava coses molt diferents (com aquelles projeccions amb animació i participació del públic de The Rocky Horror Picture Show), que eren molt divertides”. Biel Thomàs, o Biel d’Es Cine pels llucmajorers, en va ser el propietari fins que l’Ajuntament l’adquirí l’any 2020, amb la intenció de convertir-ho en un espai multidisciplinari que pogués acollir, entre d’altres, una sala d’exposicions i l’escola de teatre del municipi. Ara mateix, però, el cinema continua tancat a l’espera d’un concurs d’idees que el consistori diu que vol tenir resolt abans d’acabar l’any.

“Estam treballant amb el Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears per posar en marxa el concurs d’idees d’on ha de sortir el projecte que hi durem a terme”, explica la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Llucmajor, Catalina Rayó, qui assegura que aquesta reforma és “una prioritat” per a l’equip de govern actual. En aquests moments, en tot cas, no s’hi realitzen tasques de manteniment si bé s’hi fan revisions periòdiques que confirmen que “no hi ha perill d’enderrocament”, segons confirma la regidora, qui té pendent encara visitar l’espai. “Encara no tenim un càlcul definitiu sobre la despesa que suposarà aquest projecte, perquè del 2020 a ara tot ha canviat, i en aquests moments estam fent feina amb això perquè és un projecte molt gros i complicat”, afegeix, si bé assegura que la idea és convertir-lo en una sala multifuncional que pugui “cobrir les necessitats més importants que el municipi té en l’àmbit cultural”.

Aquest concepte d’espai multidisciplinari és el que més abunda entre els projectes que actualment s’estudien per dur a terme en molts d’aquests antics cinemes que continuen conservats. N’hi ha que ja han estat convertits en teatre, com n’és el cas del JUVA de Capdepera, i molts altres que es fan servir per a altres usos que no tenen res a veure amb l’àmbit cultural, des de botigues de souvenirs fins a supermercats, quan no han estat esbucats: l’esfondrament del Defensora de Sóller, que feia més d’una dècada que esperava una rehabilitació que no s’ha arribat a produir, n’ha estat un dels casos més recents.

I tot i que els temps han canviat, encara avui dia es produeix una progressiva desaparició de sales: l’any 2005 hi havia 25 sales amb un centenar de pantalles a les Balears, mentre que el 2022 s’havien reduït fins a 16 sales amb 80 pantalles, segons les dades que recullen els diferents Observatoris de la Cultura del Ministeri. Actualment, la mitjana de cinemes per cent mil habitants de l’Arxipèlag se situa una mica per sota de l’estatal: a les Illes són 6,5 mentre que a l’Estat són 7,7. Mitjanes, en tot cas, molt inferiors a les existents fa poc més de 50 anys.

A Pollença, població que té actualment poc més de 17.000 habitants i on s’ha produït un important increment del nombre de residents en les darreres dècades, van arribar a tenir un grapat de cinemes: el Novedades, el Montision, el cine d’estiu i el Boccoris, ubicat al port de Pollença. Ben al centre de Pollença, en tot cas, s’hi trobava el Capitol, una sala que va passar a ser de titularitat municipal fa tot just una dècada i on s’han d’iniciar pròximament les obres de reforma d’un projecte “heretat” pel consistori actual. “La compra jo crec que es va fer més bé per una qüestió sentimental”, reconeix el batle, Martí March, “perquè si afegim al preu que se’n va pagar el que costarà, la reforma i l’equipament surt a més de 8 milions d’euros d’inversió, que amb 244 places que té la sala, implica uns 35.000 euros la butaca. I això si no hi ha cap imprevist, que ja se sap que quan comences obres en un edifici antic pot passar qualsevol cosa”.

La reforma, el primer pas d’un camí llarg

I si bé estava previst que les obres s’iniciïn de manera imminent, la ubicació de l’antic cinema, ben devora la plaça Major del municipi, ha provocat la creació d’una plataforma que en demana l’ajornament per “garantir l’estabilitat econòmica amb vista a la temporada turística”. Martí March confirma que ja s’han fet les primeres reunions i que treballen en “mesures importants” per minimitzar aquests efectes, si bé el projecte té uns terminis que s’han de complir: la finalització de les obres estava prevista per a l’any 2025. En tot cas, el batle actual, qui recorda el Capitol com un “espai de socialització” que forma part de la “història emocional de tota una generació”, subratlla que una vegada acabades les obres s’haurà de fer una “important reflexió”. “A Mallorca hi ha molts municipis que disposen d’un espai polivalent com serà el Capitol i és important que des del Consell també se’n faci una política de manteniment i coordinació d’activitats, per poder optimitzar els recursos, més enllà del que pugui fer cada ajuntament pel seu compte”, argumenta. Al cap i a la fi, reformar aquests antics cinemes és només la primera passa per donar-los una altra vida.